diumenge, 7 d’octubre de 2012

RETALLADES SENSE RETALLAR

A mitjans del anys 90, recorde que l'oposició a l'Ajuntament de la Pobla de Vallbona escometia amb força i enorme vehemència contra l'existència de dos regidors de l'equip de govern amb una dedicació exclusiva -és a dir, amb un sou públic- per la despesa que això provocava en les finances municipals. No sols pel simple fet de tindre dos regidors amb jornal (un escàndol aquells anys en política), sinó per la quantitat que cada polític percebia, al voltant d'uns 1.200 euros mensuals d'aquella època. Han passat més d'una quinzena d'anys i avui dia hi ha 5 regidors amb una dedicació remunerada que suposen ja uns 200.000 euros l'any per a unes arques econòmiques malmeses per la crisi que ens afecta -com a la resta de municipis del Camp de Túria- i que en el cas dels ajuntaments s'agreuja per la davallada urbanística.

Recorde també que als plenaris de la Pobla -on hi érem únicament l'agutzil i jo mateix- sempre hi havia un enorme rebombori cada volta que el tema dels sous era al centre del debat públic. Sortosament, avui als plenaris hi ha més gent i, per tant, més ganes dels contribuents per conéixer més coses sobre allò que fan els seus representants. Me n'alegre que les coses hagen millorat en eixe àmbit.

Entenc que els polítics han de cobrar per fer la seua feina però també pense que reduir-ne el nombre és un símptoma de maduresa política: prendre decisions difícils en temps complicats. Especialment, quan hem de tindre en compte que els funcionaris i treballadors que hi ha als ajuntaments són moltes voltes suficients per fer la gestió de l'ajuntament i amb pocs regidors per a revisar i manar n'és prou.

Tot i que al llarg dels darrers mesos i, fins i tot, anys, se'ns diu pertot arreu que s'han de retallar algunes partides, eliminar certs serveis o fins i tot fusionar determinades coses, el ben cert és que els nostres polítics del Camp de Túria continuen gastant i gastant en aspectes ben concrets sense que fins ara s'haja tingut en compte els efectes de la crisi sobre l'estabilitat financera de l'administració local.

Al cas de la Pobla també és curiós que determinades "subvencions econòmiques" per a entitats o associacions s'han mantingut fil per randa sense cap problema, més enllà que hi haja més o menys diners als pressupostos. Entenc que certes coses amb una finalitat social s'han de mantindre però algunes coses como les festes i les "subvencionetes" que s'han repartit als municipis del Camp de Túria els darrers anys s'haurien de revisar. Els polítics, però, tenen por de prendre decisions difícils i impopulars que els facen perdre credibilitat o suport electoral.

Molt a prop, a l'Eliana -municipi de signe progressista- tenim altres exemples. Regidors de l'equip de govern amb sous de 3.779 euros mensuals bruts o un assessor que s'emporta 2.688 euros mensuals o, fins i tot, dietes per assistència als plenaris ordinaris de 272 euros. Són quantitats importants i molt serioses que l'esdevenir de la crisi no han afectat en cap sentit aquestes xifres. On són els sindicats i l'oposició de l'Eliana? Han dit res? Ho desconec però supose que són al recer de les subvencions i els pactes municipals. Potser no els interessa o potser no en volen saber res.

Davant d'això els polítics es defensen dient que ho fan a costa de perdre diners perquè en l'empresa privada guanyarien més diners i ho fan per ajudar els seus veïns com si es tractara de fer-nos, més o menys, un favor. Són paraules que de tant de pronunciar-les i repetir-les poden fer forat als cervells dels ciutadans i contribuents. Tanmateix, no són sinó una excusa per continuar xuclant de la mamelleta pública perquè hi són més còmodes. A més, el poder és el poder -a voltes més important que els diners- i no ho canvien per res.

Així, podríem continuar parlant d'altres municipis com Riba-roja on hi ha 6 regidors amb dedicació exclusiva i altres 6 treballadors en qualitat de personal de confiança, més coneguts per ser nomenats "a dit". Milers i milers d'euros en despesa de personal que s'ha assumit com si fóra una obligació en comptes de donar major prioritat a les polítiques d'eficiència en personal. A la "teòrica" capital comarcal -dic teòrica perquè no n'és en la pràctica ni tampoc n'exerceix com a tal- ocorre el mateix. Recorde que a la ciutat edetana el mandat de Ricard Torres (1991-95), del PSPV, es va centralitzar, des de l'oposició, en el nombre de regidors amb sou públic i l'hi varen passar una dura factura electoral. Avui dia, la gent pensa en altres coses. La sociologia ha canviat. Seria molt interessant estudiar si la gent té en compte els mateixos criteris a l'hora d'avaluar la gestió d'un polític i quines en són les prioritats a l'hora de votar un o altre partit.

Tant s'hi val que siguen pobles grans o menuts. L'exemple el trobem a Sant Antoni de Benaixeve. Com ens poden explicar que aquest municipi de 5.000 habitants tinga un pressupost de 5'3 milions i que dedique fins a 4'6 milions en despeses corrents i de personal? Són coses que no aconseguirem esbrinar mai. Sols està a l'abast dels nostres polítics. Em fa l'efecte que les retallades són sempre del mateix costat: educació, sanitat o serveis socials. Les despeses per pagar els sous dels polítics, les dietes o mantindre determinats privilegis no es toquen. Això, però, no és el que més em preocupa sinó que amb l'excusa de la crisi s'eliminen prestacions i serveis que han costat molt temps aconseguir i que mai no tornaran a prestar-se. Això és més greu.

Bé, els casos que els he apuntat en aquest article són sols un tast del que ocorre a la immensa majoria de municipis de la nostra comarca. De retallades serioses ben poques, sols algunes per aparentar que s'han reduït alguns conceptes mentre que els sous i salaris dels polítics continuen en uns nivells massa elevats. Si pensen que a l'empresa privada podrien guanyar més diners aleshores ja coneixen el camí de tornada. De ben segur que no el mamprendran. Restaran callats tot esperant que millore l'economia. Per cert, la moda dels nostres polítics de retransmetre virtualment fins a l'últim pèl el seu quefer diari m'ha provocat alguns interrogants. S'ho fan amb diners públics o privats? És una mena de promocionar la seua gestió personal en vistes a mantindre's al càrrec públic o de vetlar pels drets a la informació i expressió dels seus ciutadans? Al twitter, al facebook, als webs personalitzats,.....qualsevol mitjà és bo per continuar a l'aparador públic i promocionar-se entre els seus seguidors com una part del seu treball. Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

dimecres, 12 de gener de 2011

ELS ALCALDABLES 2011 DEL CAMP DE TÚRIA

Amb el començament d’un any nou, iniciem la recta final de la present legislatura política. Queden sols cinc mesos perquè acabe aquest curs polític i els actors principals –governants i opositors- s’endinsen en un camí sense retorn. Acusacions, denúncies, comunicats, declaracions, inauguracions, presentacions i tot tipus d’actes ompliran de gom a gom les redaccions del mitjans de comunicació. Tot allò que fins ara no s’ha fet, a partir d’aquest moment serà qüestió d’esperar perquè hi arribe.
Recorde que, a l’època d’estudiant, hi havia gent que estudiava el darrer dia abans de l’examen i esperava aprovar amb escreix però hi havia que repassava cada dia allò que el professor els havia ensenyat a classe i que, al capdavall, tenien més possibilitats d’aconseguir millors resultats. Són dues formes de reeixir a la vida. En la política passa, molt a sovint, una cosa semblant. Els polítics que gestionen cada dia la seua parcel·la municipal i s’encarreguen de vendre allò que fan des del primer dia o aquells que esperen els darrers mesos per fer i vendre allò que abans no han fet. Ans al contrari, també hi ha els opositors que fiscalitzen els respectius governs sense descans i denuncien les malifetes als mitjans de comunicació o aquells que s’esperen fins finals de legislatura per denunciar els governants. Tenint en compte aquestes premisses podríem fer un resum de la situació actual dels municipis del Camp de Túria i preveure allò que hi pot succeir a les properes eleccions.
Llíria: el cap de comarca viu immers en la deixadesa, amb un equip de govern que viu de les rendes electorals i l’estat de gràcia general del seu partit però perdut en la complaença d’una gestió que l’ha deixat fora dels primers llocs del Camp de Túria. L’oposició socialista continua travessant el desert –cada volta més extens i que no acaba mai- mentre que l’únic al·licient serà comprovar fins on pot arribar la coalició Compromís. Mai amb tan poc s’havia aconseguit tant. No s’hi albiren canvis tot i que l’urbanisme i el trànsit són caòtics.
Riba-roja: El seu alcalde em va dir una volta que el màxim d’un alcalde han de ser tres legislatures, ell en porta quatre i anuncia que plega ja. És una incògnita la resposta que tindrà el futur candidat, però tot i això no hi haurà canvis. L’oposició sembla com el Guadiana, s’amaga i torna a aparéixer però de forma molt irregular.
Benaguasil: no tenim notícies de l’oposició des de fa molt mesos, sembla que han desaparegut. Mentre el seu alcalde fa marxa i situa el municipi al capdavant de la comarca, amb obres, inauguracions i projectes que mai no s’han vist. Fa anys el mateix partit que ara també hi governa no feia res. Doncs bé, ara amb més motiu continuaran governant molts anys.
La Pobla de Vallbona: ho comentava en el meu darrer article, es fan coses que mai no s’havien fet tot i que ara i fa 20 anys hi governa el mateix partit. Sortosament, hem deixat de ser coneguts pel bust de Franco. Les properes eleccions mantenen la incògnita sobre quina serà la distància que aconseguirà el PP respecte de la resta de partits. Potser hi haurà una sorpresa i es presente, per primera volta a la història, una llista de les urbanitzacions.
Bétera: la caòtica gestió del seu equip de govern és un fet incontestable. Pot aprovar un govern que és incapaç d’ampliar una carretera tan perillosa entre aquest municipi i Sant Antoni de Benaixeve? La resposta és no, és del tot inconcebible que 20 anys després continue igual i ningú no siga capaç de fer-hi res. L’únic interrogant és saber si els candidats de PP i PSOE seran capaços d’atraure el vot dels indecisos per governar còmodament en un municipi amb el vot molt fragmentat.
L’Eliana: el seu alcalde condueix el vaixell amb el pilot automàtic mentre l’oposició no es parla entre ella i són incapaços de presentar un candidat digne des de fa temps. La seua líder Asunción Quinzá està més pendent de consenvar el seu escó a les Corts que de fer una oposició dura a un alcalde que ja es manté més de 12 anys al càrrec.
Vilamarxant: l’eficient gestió del seu alcalde el conduirà a una nova majoria absoluta tot i l’intent de desprestigiar-lo pels casos de corrupció que afecten el seu partit. A més, ser membre de la direcció del grup parlamentari l’ha vestit d’una mena d’escut protector.
Loriguilla: el seu alcalde va aconseguir el poder en març de 2002 gràcies a una moció de censura –sí això que el PP tant critica- entre el PP i UV, el mateix partit que ara l’ha denunciat davant la fiscalia anticorrupció. Tot i això, l’oposició ha estat absent els quatre anys de mandat i no s’hi produiran grans canvis. Amb quatres obres i inauguracions en tindrà prou. Així és la política.
Nàquera: en 1999, el PP va guanyar gràcies a una campanya mediàtica molt dura, la mateixa que ara pot fer-li perdre l’alcaldia. És el municipi del Camp de Túria amb el resultat més incert. Massa denúncies, presumptes casos de corrupció, querelles i esbroncades per a un municipi tan menut.
Sant Antoni de Benaixeve: després del anys del boom urbanístic ha fet una davallada però sense problemes perquè el seu alcalde -un autèntic crac- continue al capdavant quatre anys més, tot i que la aparició del seu dofí, Felipe del Baño, ha estat inesperada. L’oposició no farà res mentre no s’agrupe.
Serra: sembla que han denunciat el segrest dels regidors de l’oposició popular que al llarg de la legislatura no s’han preocupat de fer-hi ni pruna. La imatge del seu alcalde és un actiu que els seus ciutadans tindran en compte a l’hora de dipositar el vot.
Benissanó: la seu alcaldessa és una extensió fidel de Serafín en un municipi on ningú no es begulla sense permís de l’amo. És el municipi valencià amb més semàfors per metre quadrat que conec. Continuen buscant l’oposició. Canvis? Què és això?
Casinos: la mà dreta i criat de Serafín Castellano al Camp de Túria amenaça de conservar altres 20 anys l’alcaldia llevat del cas que l’oposició, finalment, es digne a aparèixer.
Olocau: L’estranya aliança entre PP i EU podria acabar amb una majoria absoluta dels populars. És el que ocorre quan el peix gran es menja el menut i en resulta victoriós.
Gàtova: és un altre dels municipis on no s’hi albiren tampoc canvis malgrat que el seu alcalde hi és des de la prehistòria. És el que passa quan es fan coses i, a més, l’oposició no obri la boca ni per badallar.
Domeño: la dimissió del seu alcalde obre una etapa d’incertesa tot i que en les properes eleccions podria ser un bon actiu per conservar durant quatre anys més el poder.
Marines: la seua alcaldessa és sinònim de treball i constància des de fa anys. Com les formigues, va fent, callada però eficient. L’oposició ja fa molt temps que es va gitar a dormir i encara no s’ha alçat. Dorm profundament.
Bé, són algunes de les previsions que arran la marxa de la política local es pot preveure en les properes eleccions. El temps que queda per a les votacions no serà essencial –llevat d’un terratrèmol- per canviar el sentit de vot dels seus ciutadans i ciutadanes. Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

divendres, 10 de desembre de 2010

D'un temps, d'una Pobla

Voltava l’any 96 o 97 quan un regidor de la Pobla de Vallbona em va fotre una esbroncada monumental arran d’una información que jo havia gosat publicar en un diari valencià en què em feia ressò de l’enorme retard que acumulaven les conegudes obres de la ronda sud. “L’any vinent començaran i acabaran eixes obres”, em va dir amb una gran energia i seguretat. Ho recorde amb molta nitidesa. L’esmentat regidor -del qual omitiré el nom per evitar-li el ridícul- no tindria cap futur avui com a futuròleg. Fins a tretze anys han hagut de passar per vore acomplida la realitat d’aquesta carretera. Són coses que solen passar. Els polítics prometen unes coses i la realitat, indefugiblement, n’és una altra. Els dóna o els treu la raó. Així de senzill.

És sols una xicoteta mostra de la Pobla, un poble del Camp de Túria que des de ben menut recorde lligat al conreu de les cebes, a l’existència de “puticlubs” i a la presència del bust de Franco en una de les seus places principals. D’eixos tres trets sols les cebes continuen essent una part de la Pobla, tot i que la seua importància en el teixit econòmic ja no és la de fa 20 o 25 anys. Els altres dos trets, sortosament, ja són sols una part de la història.

El desenvolupament urbanístic de la Pobla és paradigmàtic del que ha sigut la comarca del Camp de Túria. Un creixement desordenat, sense cap lògica ni planificació territorial, on l’augment de població no ha significat, paral·lelament, una millora en la quantitat ni en la qualitat del seus serveis públics. Ans al contrari, els mateixos serveis per a més gent sense cap problema ni protestes de ningú.

Un passeig pel seu terme municipal ens ajuda a comprendre eixes paraules. Urbanitzacions molt allunyades les unes de les altres, manca de carrers asfaltats, sense enllumenat públic o amb carreteres d’accés tercermundistes són els seus trets característics. No cal parlar-ne de les formes que al llarg dels darrers 20 o 30 anys eixes edificacions han abocat les seues aigües residuals directament a la muntanya o als camps de conreu dels voltants.

Algun dia sabrem per què s’han produït eixes situacions? Quin n’és el responsable? Quin cost ha tingut per al poble? Quins n’han estat els beneficis i els perjudicis d’eixa situació? Probablement, no ho sabrem mai. El govern i l’oposició de la Pobla estan ocupats en coses “més importants”.

Eixa descripció de la Pobla de Vallbona es podria estendre a altres municipis del Camp de Túria, com Llíria, Bétera, Benaguasil, Riba-roja o Vilamarxant. Canviant sols el nom en este article en tindríem un dibuix bastant aproximat de tots i cadascun d’ells. El panorama i el creixement urbanístic i econòmic ha estat semblant en una gran part dels municipis d’esta comarca. El conegut “llit” del cap i casal ha superat amb escreix les previsions inicials però cap administració –ni els ajuntaments ni la Diputació de València ni la Generalitat ni, per descomptat, la Mancomunitat- no ha realitzat cap iniciativa per resoldre eixes mancances.

Al llarg de la present legislatura s’han portat a terme una sèrie de projectes que demandaven des de fa molt temps els ciutadans i contribuents de la Pobla. El ben cert és que este període va començar amb algunes assignatures pendents ja resoltes, çò és: els “puticlubs” han desaparegut del nucli urbà; el bust de Franco ja no presideix una plaça del municipi (algú s’imagina avui dia les estàtues d’Stalin, Hitler o Saddam a les ciutats de Berlin, Moscou o Bagdad, respectivament?); una nova escoleta infantil donava resposta a les necessitats creixents per l’augment de població; les rotondes s’enjardinaven i les zones verdes augmentaven. Coses ben senzilles d’aplicar a la gestió municipal.

A la Pobla s’estan construïnt ara les infrastructures que altres municipis ja tenen des de fa molts anys. Increïble però cert. La ronda sud ja és una realitat després de més de 13 anys d’espera tot i que el poble ha hagut de pagar una part, cosa que no ha ocorregut en cap altre municipi; la ronda nord d’accés a les urbanitzacions d’aquella zona i els polígons industrials espera el seu torn i hom no sap si es cansarà d’esperar com en el cas de la ronda sud; la piscina coberta serà, finalment, una realitat tot i que un poble tan menut com San Antoni de Benaixeve ja en té una de nova i de gran qualitat des de fa temps, al marge d’altres municipis com Bétera, Llíria, Riba-roja, l’Eliana; la casa de cultura és inadequada per acollir representacions, audicions o vore una simple pel·lícula (vagen amb compte si van a vore una pel·lícula i algú més alt se situa al seu davant perquè li ho taparà tot i se n’anirà a casa amb mal de coll!!!!);

Comptat i debatut, són coses que fa anys que haurien d’estar en marxa però no ha estat així. Algú es pot preguntar: per què si abans i ara governava el mateix partit (PP) no està ja fet? Coses indesxifrables. Calcule que en les properes eleccions els resultats encara seran molt més clars que en les passades. Per què? Doncs, molt senzill: abans sense fer gran cosa guanyaven amb diferència i ara amb totes eixes mancances històriques en procés les diferències seran més accentuades, de ben segur.

Es tracta de projectes necessaris que a qualsevol governant se li ha d’exigir sense embuts. Coses mínimes per viure amb dignitat. Ara bé, encara cal donar abast a la resta de necessitats del municipi en matèria de serveis públics sanitaris, educatius, socials, comunicacions,…. En eixa mateixa línia se situen un bon grapat dels municipis dels voltants… Construir, pais..

Recorde, fins i tot, que en 2001 es va aprovar la construcción d’un hotel als terrens municipals del Mas de Tous, exactament on ara hi ha l’escola d’infantil i primària. D’això en diguem planificació i el deure fet? Què hi hauria ocorregut si, finalment, s’hagués portat a terme este projecte hostaler? Tindríem avui dia el col·legi de primària o els nostres menuts haurien d’anar a altres localitats de les rodalies?

De tant en tant, alguns coneguts, amics i veïns em pregunten sobre els possibles resultats electorals municipals de 2011 a la Pobla de Vallbona. I jo sempre dic el mateix. El PP arrassarà, treurà els resultats més espectaculars de la història de la democràcia. Deixarà els seus adversaris polítics en una representació mínima. La vida política a la Pobla sembla, cada volta més, un partit de futbol on el Barça controla el baló -amb possessions del 70% o 80%- mentre l’adversari veu passar la pilota de costat a costat sense poder fer-hi gran cosa.

PD: Els mateixos que es queixaven fa uns anys que a l’ajuntament traballara un periodista –pensa l’alcalde que està en la Moncloa? cridaven- ara no sols en tenen un sinó que a més tenen un departament de protocol. This is Whitehouse?

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació, premsapvallbona@hotmail.com

dimarts, 12 d’octubre de 2010

JA HI HA ALTERNATIVA A VALÈNCIA

El PSPV de la ciutat de València ha triat Joan Calabuig com a futur candidat a l'alcaldia del cap i casal davant l'incombustible Manolo Mata. Ni un ni l'altre ofereixen un gran cartell per als electors d'eixa ciutat, encisats amb la "gran" Rita, les seus inauguracions, els escenaris fastuosos o ... Molt m'agradaria errar però sembla que se n'ha parlat més de famílies polítiques, amiguets, procedència i curriculum que de projectes i propostes per a una ciutat que viu, avui dia, encantada d'haver-se conegut. Amb alternatives així, Rita es pot gitar a dormir tranquil·lament!!!

L'ESGLÉSIA ENSENYA EL SEXE

He de confessar -la qual cosa no solc fer mai- que quan l’església va anunciar el juliol passat el seu propòsit d’ensenyar sexe a partir d’aquest curs acadèmic vaig pensar: “Finalment, l’església ha esdevingut raonable i ha canviat el seu ideari retrògrad”. El meu goig se’n va anar en orris l’endemà quan la mateixa església va explicar, amb més calma, el temari de les esmentades classes de sexe: “La masturbación es un vicio o defecto que puede convertirse en adicción y que hay que evitar; la homosexualidad es una disfunción; la finalidad del sexo es la procreación y hay que esperar al matrimonio para practicarlo por primera vez; ningún método anticonceptivo evita del todo la posibilidad de embarazo, por lo que hay que rechazarlos”. (Ho deixe escrit en castellà perquè és la llengua que fan servir encara a l’església, el valencià és per a la gent de poble que l’emprem a la intimitat).

Tot un seguit de recomanacions i saviesa eclesial que torna a remarcar el punt d’anormalitat que, avui dia, encara perdura en alguns sectors socials, especialment, entre aquells que es neguen a madurar, a corregir les seues disfuncions i revisar alguns conceptes que semblaven completament superats. No és cap broma. La situació és d’allò més important per a la maduresa dels nostres joves atès que tot allò que aprenguen de menuts i menudes ho faran servir a la seua edat adulta. Per això, no poden adquirir a l’escola plantejaments que s’enfronten, de totes totes, amb les tesis avalades pels científics.

S’imaginen vostés l’església parlant sobre la possibilitat de vida a Mart i qüestionant certes teories astronòmiques? L’església té tota la seua competència per parlar-ne -amb propietat- de les qüestions espirituals i morals però en cap cas per ensenyar, estrictament, la matèria d’educació sexual on l’únic que s’hi val és la ciència, és a dir, s’ha de fer cabal, únicament, d’aquells preceptes que han estat comprovats per aplicar-los a la nostra vida diària i quotidiana. Així de senzill és. Sembla, però, que la jerarquia eclesiàstica encara no ha endinsat certes coses i, ans al contrari, s’entesta cada volta més a lluitar contra allò que la ciència s’encarrega de demostrar. Quantes vides humanes se salvarien al món si l’església defensara l’ús de profilàctics en les relacions sexuals? Hi ha algú que, avui dia, pense que els joves no tindran sexe fins que es casen? En quin món viuen per difondre coses que fa anys la ciència ha rebutjat? La realitat va per un camí mentre que els capitosts religiosos s’hi oposen amb lleugeresa.

Actualment, als centres educatius valencians s’imparteixen certes nocions sobre el sexe en diverses assignatures mentre que la conselleria de Sanitat ha impulsat un programa d’intervenció en educació sexual (PIES) al qual s’hi poden acollir aquells col·legis o instituts que així ho sol·liciten. Davant això, l’església ha contraatacat amb l’elaboració de l’esmentat catàleg on intenta desmuntar totes les teories del món científic i mèdic acceptades des de fa anys. Com poden els centres religiosos que reben generoses subvencions públiques rebutjar, fins i tot, una assignatura que el govern “opusdeista” valencià ha elaborat per als nostres joves? Són coses difícilment assumibles en un període on els casos d’abusos i pederàstia a l’església ha esquitxat la seua imatge. No són casos puntuals sinó una pràctica històrica estesa en molts països.
Qualsevol campanya de prevenció de malalties de transmissió sexual se’n pot anar en orris si entre tots no hi posem el major esforç per acabar amb la mort diària de centenars de persones. Milers d’euros de despesa pública i d’esforç de professionals sanitaris es poden balafiar per culpa d’una església que es nega a progressar i adaptar el seu ideari als usos i costums de totes les persones, els creients o els ateus. No hem d’oblidar que els mateixos estaments que es neguen a ensenyar una educació sexual adient als nostres joves -tot dient les coses com cal i sense embuts- són els qui lamenten després els embarassos no desitjats, són contraris a l’avortament i propugnen l’abstinència com a norma de conducta “normal”. Sols amb educació i formació ens en podrem assegurar d’evitar els riscos per als nostres joves. El que passa és que l’església rebutja la formació de les persones i alhora també les conseqüències d’eixa manca d’educació sexual.

En l’àmbit del sexe i de les relacions íntimes hi ha una gran distància entre allò que sembla i es diu i allò que realment ocorre, és a dir, la realitat. La hipocresia i la falsedat són dues de les reaccions més habituals de les persones. És per això que no s’entén que en municipis profundament creients i de tarannà conservador com és el cas de la Pobla de Vallbona hagen proliferat, històricament, els “puticlubs” sense cap tipus de problema. Fins i tot, n’hi va haver cinc al terme municipal. Per què? Caldria fer un estudi sociològic per comprendre-ho. Una fita difícilment superable, fins ara, en qualsevol altre municipi valencià.

Algú creu que, actualment, una parella tradicional, creient, de dretes i conservadora deixa de tindre relacions sexuals la resta de la seua vida a fi d’evitar-ne un embaràs? Si seguim eixa teoria o la gent no té relacions sexuals o utilitzen els preservatius perquè del contrari cada família estaria formada per desenes de fills i filles. Hi ha alguna cosa que no s’entén. La doctrina oficial de l’església diu ben clarament que no es poden fer servir preservatius o d’altre tipus de protecció per evitar-ne l’embaràs atés que la finalitat única de la relació és la procreació. El seu dogma és ben clar: per fugir de les malalties de transmissió sexual, de l’embaràs no desitjat i del posterior avortament no s’ha d’anar a l’era. Sols l’abstinència és la garantia davant el perill.

Açò em recorda una anècdota d’aquest estiu a l’hospital infantil de la Fe que em va deixar glaçat: una metgessa em va dir que si no volia que el meu fill emmalaltira que no l’havia de portar a l’escoleta i d’aquesta manera no agafaria virus o contagis de la resta de companys. Genial!!! Cinc anys de carrera a la universitat perquè aquesta científica arribara a aquesta conclusió. Amb persones així acabaríem amb els problemes del món en un llampec. Segons aquest teoria, si no volem morir en un accident d’avió no hem viatjar en aquest mitjà de transport, per evitar la mort en accident de trànsit no agafem mai un vehicle, per evitar un ofegament a la mar no hi hem d’anar,... I així, fins acabar amb totes les situacions quotidianes perilloses que ens envolten.

Doncs bé, ambdues circumstàncies tenen molt a vore entre elles. En comptes d’enfrontar-nos amb la realitat i milorar-la tant com puguem l’hem d’amagar i si podem evitar-la millor, serà l’única forma de progressar socialment. Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

dijous, 5 d’agost de 2010

LA MANCOMUNITAT DEL CAMP DE TÚRIA, EIXA GRAN DESCONEGUDA

Hi ha un bon grapat d’institucions, organismes i entitats que si no existiren no ocorreria res de res. Funcionen, exclusivament, per una voluntat dels polítics que a l’hora de la veritat pacten la seua creació, intercanvien favors com si es tractara d’un repartiment de cromos i amaguen allò que els interessa a l’opinió pública per no sortir-ne esquitxats.

Si algú demanara a una empresa de demoscòpia i estudis socials una enquesta sobre el grau de coneixement de la Mancomunitat del Camp de Túria ens emportaríem una bona sorpresa. Algú sap què és? Quines són les seues funcions? Com nodreix el seu pressupost econòmic? Qui és el seu president? Com s’escull? Quines persones en formen part i com es trien? Cobren els seus integrants? Són preguntes bàsiques que poca gent –la del carrer, aquella que pateix per arribar a finals de mes- sabria contestar amb seguretat.

Molt a sovint, escoltem o llegim als mitjans de comunicació l’existència d’una allau d’organismes públics dels quals, pràcticament, ho desconeixem tot. A la nostra comarca -la del Camp de Túria, aquella gran desconeguda- hi ha una Mancomunitat que és la gran absent en la construcció d’una identitat pròpia per a tots els qui hi vivim. Més de 100.000 habitants que treballem, gaudim, patim i paguem però que, a canvi, sabem ben poques coses d’un organisme que -més enllà de les disputes polítiques de costum- fa camí envoltada de la mediocritat i la manca de capacitat per vertebrar el Camp de Túria.

Quantes voltes han escoltat parlar-ne de la seua existència? No cal que m’ho diguen, de ben segur molts de vostés ni sabien de la seua creació fa més de 15 anys per voluntat dels ajuntaments del Camp de Túria que pretenien portar a terme programes d’àmbit comarcal que abaratiren costos i pogueren liderar el futur de tots els seus habitants. Possiblement, molts dels organismes que ens envolten podrien desaparèixer i no ho notaríem. Així de cruel i fàcil seria la cosa.

Amb una crisi tan forta i difícil que estem patint –coses del capitalisme salvatge- trobem a faltar institucions que donen una resposta i ajuden a portar a terme iniciatives i projectes per fer més còmode el trànsit a una fase d’estabilitat econòmica. Bé, tampoc és que la Mancomunitat haja de fer el treball que han de fer els governs autonòmic i estatal però ni se’ls ha escoltat el batec del cor davant el patiment de desenes i desenes de famílies esquarterades per la crisi.

Per què volem una institució que sols fa cursets i programes d’inserció quan moltes d’eixes iniciatives les realitzen ja les agències de desenvolupament local? Aquestes darreres han esdevingut -dissortadament i amb el pas del temps en molts casos- un niu d’endolls, amiguisme i clientelisme polític per part dels alcaldes i alcaldesses de torn que, amb vistes a treure’n un rendiment electoral, han vist una bona ocasió per continuar servint als seus respectius partits en comptes de beneficiar el gruix de la gent del municipi. Una veritat evident que els partits polítics, grans i menuts, no tenen cap intenció d’esmenar. Molt trist.
Potser seria capaç la Mancomunitat d’atiar un gran debat al voltant de la nostra realitat comarcal? Tenim prou infraestructures sanitàries, educatives, socials, culturals, carreteres, o mitjans de comunicació? Hi ha cap grup de treball o reflexió preparats per treure’ns els dubtes i adreçar-nos al camí correcte que ens faça mirar amb optimisme el futur del Camp de Túria? Al llarg dels anys, recorde que el nom de la Mancomunitat ha estat lligat a presumptes escàndols d’amiguisme, d’endolls i enrenous polítics d’escàs profit. Ha fet cap iniciativa, en els darrers 15 anys de vida, per fer-nos més agradable el nostre quefer diari? Es podria dissoldre o és demanar massa?

Dissortadament, no n’és l’excepció. Tenim una altra realitat que ens envolta cada dia. Sous milionaris, dietes ben sucoses, reunions estrafolàries, pactes polítics, intercanvi de favors, funcions pocs concretes o acusacions molt greus de presumptes irregularitats en són la carta de presentació d’altres institucions públiques que, pagades amb els nostres diners, serveixen per ben poc. Únicament, per augmentar la despesa pública i donar treball a un bon grapat de gent que, amb el vist-i-plau dels nostres polítics, s’emporten unes nòmines que molts de nosaltres ens marejaríem de mirar-les.

Podríem parlar-ne del Consell Valencià de Cultura, un ens que, format per experts i estudiosos del nostre enorme patrimoni, s’encarrega de vigilar i emetre dictàmens no vinculants que els governants de torn –autonòmics i locals- ignoren en la majoria del casos i fan una miqueta més inconcebible la seua existència. El darrer exemple el tenim fa unes setmanes quan van redactar un informe on recomanaven a l’Ajuntament de València la necessitat de tancar l’albereda als cotxes i al trànsit en general per evitar-ne agressions i un deteriorament del seu entorn. De seguida, l’endemà, l’alcaldessa del cap i casal, la gran Rita Barberà, va eixir en un llampec per desacreditar-ne les conclusions.

Per això volem eixa institució? Una cosa semblant podríem dir de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per Zaplana a principis del seu primer mandat, per evitar crítiques a la seua poca estima per la qüestió lingüística. Va acabar el seu regnat sense pronunciar una sola paraula en valencià. Per això mateix, qualsevol iniciativa que intente projectar l’Acadèmia és inútil mentre el valencià no tinga un reconeixement social de la mà dels nostres polítics. Quantes voltes han escoltat vostés parlar en valencià la portaveu del Consell, la il·lustríssima veïna de l’Eliana Paula Sánchez de León? Cap ni una. Què ocorreria si a Bèlgica el portaveu del govern parlara sols en francés i bandejara el flamenc en les seues intervencions? Possiblement, duraria dos minuts en el càrrec. Ací no passa mai res.

Finalment, podríem esmentar l’entrada triomfal en les nostres vides del Consorcio Valencia Interior –quin nom més barroer- que s’encarrega des de fa mesos de fer-nos més difícil quadrar el pressupost familiar amb desenes de milers d’euros per un treball de classificació i tractament dels residus sòlids que cada nit llancem als contenidors de baix de casa. Més de 30, 40, 50 i fins i tot 60 euros en són un motiu suficient perquè la gent es negue directament a pagar res. Algun partit –Iniciativa- ha fet greus acusacions sobre aquests cobraments però, com sempre ens ocorre als valencians, no hi ha hagut cap problema perquè tot continue igual. Així ens va. Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

dimecres, 14 de juliol de 2010

Fórmula 1 valenciana, per a rics

Fa uns quants dies hem viscut amb intensitat la Fórmula 1, eixe esdeveniment que el govern valencià ha adoptat com a autòcton junt a la Copa Amèrica de vaixells. Durant els tres dies d’entrenaments i competició hem pogut assistir a tot un seguit d’actes, manifestacions, desfilades, reunions, còctels i d’altres “saraos” que ens han servit com a bàlsam a la depressió que patim per culpa de la crisi econòmica.

No entraré a jutjar els 60 milions d’euros que diu la Generalitat suposa d’impacte econòmic la fita esportiva a València. Tant de bo siga així i el màxim de sectors de la nostra economia en traguen un benefici important. El que des de fora sembla és un esdeveniment preparat i manipulat acuradament perquè els de sempre –la gent de pasta per entendre’ns- hi acudesquen per lluir el seu poder econòmic i social. L’anomenada “jet set” a l’assalt dels cotxes.

Els temps que vivim són de gran manipulació social mitjançant un ús ben curiós de tots els mitjans de comunicació al seu abast. L’executiu valencià n’és ben conscient i per això durant els dies previs ha estat paradigmàtic llegir, escoltar i vore desenes de milers d’euros invertits per narrar les gestes d’aquells prohoms que han fet possible l’arribada de la prova automobilística: Fernando Roig, Aspar, Ecclestone, Agag, Briatore.... Tothom ha de sucar i qualsevol excusa és bona perquè es faça una prova d’aquest estil.

Les fotografies i imatges que hem pogut vore en alguns mitjans durant eixos dies dibuixaven –clarament- la gran desigualtat econòmica i social que per aquestes contrades hi ha entre la gent del carrer i els empresaris, polítics, esportistes, gent de l’espectacle,.... Vergonyós que mentre alguns passen fam i molts problemes per arribar a finals de mes, altres en facen una exhibició de la seua fortalesa econòmica sense escrúpols i, a més, els mitjans públics –especialment, Canal 9- se’n facen un ressò ben lamentable.

No entenc com podem consentir que gent de la capacitat intel·lectual d’Ecclestone –el capitost i inventor de la Fórmula 1 i que, segons s’ha publicat, va pagar més de 400 milions d’euros a la seua ex dona pel seu divorci- vinga a València a donar classes d’ètica per la seua contribució a la revitalització de l’economia valenciana. Un home que en un sopar amb els amics és capaç de gastar-se els mateixos diners que una família tarda tot un mes a guanyar no pot ser un ídol ni un mirall on mirar-se, a l’estil del que representava Mario Conde als anys 80-90.

El que la Generalitat Valenciana es gasta a promoure la celebració d’este gran premi de cotxes seria suficient per finançar l’esport valencià al llarg d’un any. Perquè siguem clars, se celebra ací a València no per la nostra bellesa –que la tenim- sinó perquè hi aportem el cànon econòmic establert per l’heroi Ecclestone i hem fet les inversions milionàries en infraestructures que han calgut. Podríem parlar de Màlaga, Cadis,.... que també són zones costaneres i tenen ports pesquers i esportius però potser no tenen la benevolència del seu govern i tampoc no els sobra els diners que als valencians sembla que sí. Però ha estat València l’escollida després d’una gran i intensa deliberació i estudi.

I la gent del carrer ho sap agrair tot assistint en massa als entrenaments previs i al dia de la gran competició on tothom demostra que al seu interior té un pilot en potència i gaudeix amb escreix de tot el que envolta el món dels cotxes. Grans i menuts, joves i vells, pobres i rics,... eixe dia no hi ha diferències substancials perquè hi haja, sobretot, una gran companyonia.

L’executiu de Camps xifra en 60 milions d’euros els beneficis econòmics que justifiquen, sobradament, la participació de València en el circuit dels grans premis i ens situen en el mapa del turisme mundial. Moltes coses es volen aconseguir amb les despeses que ens suposen any rere any de la butxaca dels valencians. Algú s’omple la panera a costa de l’erari públic i no passa res. Per això som tan esplèndids. No han vist el pobrissó de Bernie comprant al mercat central la gamba roja, les cigales o altres exquisideses sense mirar el preu dels productes atesa la seua cartera?

Mentre alguns mengen entrepans i cervesa als bars i cafeteries de la rodalia a compte de les properes vacances estiuenques altres tasten exquisideses com el caviar, pernils de pota negra, mariscs, caves i xampanys de primera categoria amb cambreres ben atentes per si hom s’acaba la beguda del got... Mentre alguns dormen en hotelets altres descansen en complexos de luxe o, directament, en illots inimaginables al costat del port de València. Mentre alguns veuen la cursa al sol i suporten la xafogor de l’estiu altres ho fan en espais còmodes i amb totes les atencions de protocol que requereix l’ocasió.

Illots immensos, avions privats, cotxes de luxe, hostesses ben guapes,....Uns viuen amb totes les comoditats mentre la resta hem de patir els problemes. El que menys importa és la cursa. Són quasi dues hores de cursa però que mouen als seus voltants un autèntic imperi de luxe, ostentació, amiguisme, balafiaments, conxorxes,..... Fa la impressió que si no es veu la cursa estem aïllats de la realitat, al marge del que fa la majoria de la gent. Mitjans privats i públics ja ens bombardegen amb missatges insistents durant tot l’any perquè ens en recordem.

El nostre govern opusdeista ens recorda que els 60 milions d’euros són suficients raons per moure cel i terra, amollar els diners del cànon que ens obliga l’amic Ecclestone i deixar volar la imaginació. Per uns dies ens oblidem de la crisi econòmica, ens evadim de la quotidianeïtat i pensem que València és meravellosa: pel clima, els monuments, els vaixells, la fórmula 1,... Els guanys són pels de sempre: les grans empreses i els magnats que, cada volta més, engreixen els seus comptes corrents. Els xicotets comerços s’emporten les molles i sembla que han fet un negoci redó. Fins i tot, el sector de la prostitució valenciana experimenta un ressorgiment enorme aquests dies. Quina felicitat!!!

Quants diners ens costen els centenars de policies, vigilants i personal que el govern central i l’autonòmic posen a l’abast de l’organització? Ecclestone ha dit: “València és com una llar per a nosaltres”. Com és de generós aquest home i nosaltres sense saber-ho. Només faltaria!!! Amb els diners que ens ha costat seria un desagraït dir el contrari. És un home menut però molt llest.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com