divendres, 10 de desembre de 2010

D'un temps, d'una Pobla

Voltava l’any 96 o 97 quan un regidor de la Pobla de Vallbona em va fotre una esbroncada monumental arran d’una información que jo havia gosat publicar en un diari valencià en què em feia ressò de l’enorme retard que acumulaven les conegudes obres de la ronda sud. “L’any vinent començaran i acabaran eixes obres”, em va dir amb una gran energia i seguretat. Ho recorde amb molta nitidesa. L’esmentat regidor -del qual omitiré el nom per evitar-li el ridícul- no tindria cap futur avui com a futuròleg. Fins a tretze anys han hagut de passar per vore acomplida la realitat d’aquesta carretera. Són coses que solen passar. Els polítics prometen unes coses i la realitat, indefugiblement, n’és una altra. Els dóna o els treu la raó. Així de senzill.

És sols una xicoteta mostra de la Pobla, un poble del Camp de Túria que des de ben menut recorde lligat al conreu de les cebes, a l’existència de “puticlubs” i a la presència del bust de Franco en una de les seus places principals. D’eixos tres trets sols les cebes continuen essent una part de la Pobla, tot i que la seua importància en el teixit econòmic ja no és la de fa 20 o 25 anys. Els altres dos trets, sortosament, ja són sols una part de la història.

El desenvolupament urbanístic de la Pobla és paradigmàtic del que ha sigut la comarca del Camp de Túria. Un creixement desordenat, sense cap lògica ni planificació territorial, on l’augment de població no ha significat, paral·lelament, una millora en la quantitat ni en la qualitat del seus serveis públics. Ans al contrari, els mateixos serveis per a més gent sense cap problema ni protestes de ningú.

Un passeig pel seu terme municipal ens ajuda a comprendre eixes paraules. Urbanitzacions molt allunyades les unes de les altres, manca de carrers asfaltats, sense enllumenat públic o amb carreteres d’accés tercermundistes són els seus trets característics. No cal parlar-ne de les formes que al llarg dels darrers 20 o 30 anys eixes edificacions han abocat les seues aigües residuals directament a la muntanya o als camps de conreu dels voltants.

Algun dia sabrem per què s’han produït eixes situacions? Quin n’és el responsable? Quin cost ha tingut per al poble? Quins n’han estat els beneficis i els perjudicis d’eixa situació? Probablement, no ho sabrem mai. El govern i l’oposició de la Pobla estan ocupats en coses “més importants”.

Eixa descripció de la Pobla de Vallbona es podria estendre a altres municipis del Camp de Túria, com Llíria, Bétera, Benaguasil, Riba-roja o Vilamarxant. Canviant sols el nom en este article en tindríem un dibuix bastant aproximat de tots i cadascun d’ells. El panorama i el creixement urbanístic i econòmic ha estat semblant en una gran part dels municipis d’esta comarca. El conegut “llit” del cap i casal ha superat amb escreix les previsions inicials però cap administració –ni els ajuntaments ni la Diputació de València ni la Generalitat ni, per descomptat, la Mancomunitat- no ha realitzat cap iniciativa per resoldre eixes mancances.

Al llarg de la present legislatura s’han portat a terme una sèrie de projectes que demandaven des de fa molt temps els ciutadans i contribuents de la Pobla. El ben cert és que este període va començar amb algunes assignatures pendents ja resoltes, çò és: els “puticlubs” han desaparegut del nucli urbà; el bust de Franco ja no presideix una plaça del municipi (algú s’imagina avui dia les estàtues d’Stalin, Hitler o Saddam a les ciutats de Berlin, Moscou o Bagdad, respectivament?); una nova escoleta infantil donava resposta a les necessitats creixents per l’augment de població; les rotondes s’enjardinaven i les zones verdes augmentaven. Coses ben senzilles d’aplicar a la gestió municipal.

A la Pobla s’estan construïnt ara les infrastructures que altres municipis ja tenen des de fa molts anys. Increïble però cert. La ronda sud ja és una realitat després de més de 13 anys d’espera tot i que el poble ha hagut de pagar una part, cosa que no ha ocorregut en cap altre municipi; la ronda nord d’accés a les urbanitzacions d’aquella zona i els polígons industrials espera el seu torn i hom no sap si es cansarà d’esperar com en el cas de la ronda sud; la piscina coberta serà, finalment, una realitat tot i que un poble tan menut com San Antoni de Benaixeve ja en té una de nova i de gran qualitat des de fa temps, al marge d’altres municipis com Bétera, Llíria, Riba-roja, l’Eliana; la casa de cultura és inadequada per acollir representacions, audicions o vore una simple pel·lícula (vagen amb compte si van a vore una pel·lícula i algú més alt se situa al seu davant perquè li ho taparà tot i se n’anirà a casa amb mal de coll!!!!);

Comptat i debatut, són coses que fa anys que haurien d’estar en marxa però no ha estat així. Algú es pot preguntar: per què si abans i ara governava el mateix partit (PP) no està ja fet? Coses indesxifrables. Calcule que en les properes eleccions els resultats encara seran molt més clars que en les passades. Per què? Doncs, molt senzill: abans sense fer gran cosa guanyaven amb diferència i ara amb totes eixes mancances històriques en procés les diferències seran més accentuades, de ben segur.

Es tracta de projectes necessaris que a qualsevol governant se li ha d’exigir sense embuts. Coses mínimes per viure amb dignitat. Ara bé, encara cal donar abast a la resta de necessitats del municipi en matèria de serveis públics sanitaris, educatius, socials, comunicacions,…. En eixa mateixa línia se situen un bon grapat dels municipis dels voltants… Construir, pais..

Recorde, fins i tot, que en 2001 es va aprovar la construcción d’un hotel als terrens municipals del Mas de Tous, exactament on ara hi ha l’escola d’infantil i primària. D’això en diguem planificació i el deure fet? Què hi hauria ocorregut si, finalment, s’hagués portat a terme este projecte hostaler? Tindríem avui dia el col·legi de primària o els nostres menuts haurien d’anar a altres localitats de les rodalies?

De tant en tant, alguns coneguts, amics i veïns em pregunten sobre els possibles resultats electorals municipals de 2011 a la Pobla de Vallbona. I jo sempre dic el mateix. El PP arrassarà, treurà els resultats més espectaculars de la història de la democràcia. Deixarà els seus adversaris polítics en una representació mínima. La vida política a la Pobla sembla, cada volta més, un partit de futbol on el Barça controla el baló -amb possessions del 70% o 80%- mentre l’adversari veu passar la pilota de costat a costat sense poder fer-hi gran cosa.

PD: Els mateixos que es queixaven fa uns anys que a l’ajuntament traballara un periodista –pensa l’alcalde que està en la Moncloa? cridaven- ara no sols en tenen un sinó que a més tenen un departament de protocol. This is Whitehouse?

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació, premsapvallbona@hotmail.com

dimarts, 12 d’octubre de 2010

JA HI HA ALTERNATIVA A VALÈNCIA

El PSPV de la ciutat de València ha triat Joan Calabuig com a futur candidat a l'alcaldia del cap i casal davant l'incombustible Manolo Mata. Ni un ni l'altre ofereixen un gran cartell per als electors d'eixa ciutat, encisats amb la "gran" Rita, les seus inauguracions, els escenaris fastuosos o ... Molt m'agradaria errar però sembla que se n'ha parlat més de famílies polítiques, amiguets, procedència i curriculum que de projectes i propostes per a una ciutat que viu, avui dia, encantada d'haver-se conegut. Amb alternatives així, Rita es pot gitar a dormir tranquil·lament!!!

L'ESGLÉSIA ENSENYA EL SEXE

He de confessar -la qual cosa no solc fer mai- que quan l’església va anunciar el juliol passat el seu propòsit d’ensenyar sexe a partir d’aquest curs acadèmic vaig pensar: “Finalment, l’església ha esdevingut raonable i ha canviat el seu ideari retrògrad”. El meu goig se’n va anar en orris l’endemà quan la mateixa església va explicar, amb més calma, el temari de les esmentades classes de sexe: “La masturbación es un vicio o defecto que puede convertirse en adicción y que hay que evitar; la homosexualidad es una disfunción; la finalidad del sexo es la procreación y hay que esperar al matrimonio para practicarlo por primera vez; ningún método anticonceptivo evita del todo la posibilidad de embarazo, por lo que hay que rechazarlos”. (Ho deixe escrit en castellà perquè és la llengua que fan servir encara a l’església, el valencià és per a la gent de poble que l’emprem a la intimitat).

Tot un seguit de recomanacions i saviesa eclesial que torna a remarcar el punt d’anormalitat que, avui dia, encara perdura en alguns sectors socials, especialment, entre aquells que es neguen a madurar, a corregir les seues disfuncions i revisar alguns conceptes que semblaven completament superats. No és cap broma. La situació és d’allò més important per a la maduresa dels nostres joves atès que tot allò que aprenguen de menuts i menudes ho faran servir a la seua edat adulta. Per això, no poden adquirir a l’escola plantejaments que s’enfronten, de totes totes, amb les tesis avalades pels científics.

S’imaginen vostés l’església parlant sobre la possibilitat de vida a Mart i qüestionant certes teories astronòmiques? L’església té tota la seua competència per parlar-ne -amb propietat- de les qüestions espirituals i morals però en cap cas per ensenyar, estrictament, la matèria d’educació sexual on l’únic que s’hi val és la ciència, és a dir, s’ha de fer cabal, únicament, d’aquells preceptes que han estat comprovats per aplicar-los a la nostra vida diària i quotidiana. Així de senzill és. Sembla, però, que la jerarquia eclesiàstica encara no ha endinsat certes coses i, ans al contrari, s’entesta cada volta més a lluitar contra allò que la ciència s’encarrega de demostrar. Quantes vides humanes se salvarien al món si l’església defensara l’ús de profilàctics en les relacions sexuals? Hi ha algú que, avui dia, pense que els joves no tindran sexe fins que es casen? En quin món viuen per difondre coses que fa anys la ciència ha rebutjat? La realitat va per un camí mentre que els capitosts religiosos s’hi oposen amb lleugeresa.

Actualment, als centres educatius valencians s’imparteixen certes nocions sobre el sexe en diverses assignatures mentre que la conselleria de Sanitat ha impulsat un programa d’intervenció en educació sexual (PIES) al qual s’hi poden acollir aquells col·legis o instituts que així ho sol·liciten. Davant això, l’església ha contraatacat amb l’elaboració de l’esmentat catàleg on intenta desmuntar totes les teories del món científic i mèdic acceptades des de fa anys. Com poden els centres religiosos que reben generoses subvencions públiques rebutjar, fins i tot, una assignatura que el govern “opusdeista” valencià ha elaborat per als nostres joves? Són coses difícilment assumibles en un període on els casos d’abusos i pederàstia a l’església ha esquitxat la seua imatge. No són casos puntuals sinó una pràctica històrica estesa en molts països.
Qualsevol campanya de prevenció de malalties de transmissió sexual se’n pot anar en orris si entre tots no hi posem el major esforç per acabar amb la mort diària de centenars de persones. Milers d’euros de despesa pública i d’esforç de professionals sanitaris es poden balafiar per culpa d’una església que es nega a progressar i adaptar el seu ideari als usos i costums de totes les persones, els creients o els ateus. No hem d’oblidar que els mateixos estaments que es neguen a ensenyar una educació sexual adient als nostres joves -tot dient les coses com cal i sense embuts- són els qui lamenten després els embarassos no desitjats, són contraris a l’avortament i propugnen l’abstinència com a norma de conducta “normal”. Sols amb educació i formació ens en podrem assegurar d’evitar els riscos per als nostres joves. El que passa és que l’església rebutja la formació de les persones i alhora també les conseqüències d’eixa manca d’educació sexual.

En l’àmbit del sexe i de les relacions íntimes hi ha una gran distància entre allò que sembla i es diu i allò que realment ocorre, és a dir, la realitat. La hipocresia i la falsedat són dues de les reaccions més habituals de les persones. És per això que no s’entén que en municipis profundament creients i de tarannà conservador com és el cas de la Pobla de Vallbona hagen proliferat, històricament, els “puticlubs” sense cap tipus de problema. Fins i tot, n’hi va haver cinc al terme municipal. Per què? Caldria fer un estudi sociològic per comprendre-ho. Una fita difícilment superable, fins ara, en qualsevol altre municipi valencià.

Algú creu que, actualment, una parella tradicional, creient, de dretes i conservadora deixa de tindre relacions sexuals la resta de la seua vida a fi d’evitar-ne un embaràs? Si seguim eixa teoria o la gent no té relacions sexuals o utilitzen els preservatius perquè del contrari cada família estaria formada per desenes de fills i filles. Hi ha alguna cosa que no s’entén. La doctrina oficial de l’església diu ben clarament que no es poden fer servir preservatius o d’altre tipus de protecció per evitar-ne l’embaràs atés que la finalitat única de la relació és la procreació. El seu dogma és ben clar: per fugir de les malalties de transmissió sexual, de l’embaràs no desitjat i del posterior avortament no s’ha d’anar a l’era. Sols l’abstinència és la garantia davant el perill.

Açò em recorda una anècdota d’aquest estiu a l’hospital infantil de la Fe que em va deixar glaçat: una metgessa em va dir que si no volia que el meu fill emmalaltira que no l’havia de portar a l’escoleta i d’aquesta manera no agafaria virus o contagis de la resta de companys. Genial!!! Cinc anys de carrera a la universitat perquè aquesta científica arribara a aquesta conclusió. Amb persones així acabaríem amb els problemes del món en un llampec. Segons aquest teoria, si no volem morir en un accident d’avió no hem viatjar en aquest mitjà de transport, per evitar la mort en accident de trànsit no agafem mai un vehicle, per evitar un ofegament a la mar no hi hem d’anar,... I així, fins acabar amb totes les situacions quotidianes perilloses que ens envolten.

Doncs bé, ambdues circumstàncies tenen molt a vore entre elles. En comptes d’enfrontar-nos amb la realitat i milorar-la tant com puguem l’hem d’amagar i si podem evitar-la millor, serà l’única forma de progressar socialment. Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

dijous, 5 d’agost de 2010

LA MANCOMUNITAT DEL CAMP DE TÚRIA, EIXA GRAN DESCONEGUDA

Hi ha un bon grapat d’institucions, organismes i entitats que si no existiren no ocorreria res de res. Funcionen, exclusivament, per una voluntat dels polítics que a l’hora de la veritat pacten la seua creació, intercanvien favors com si es tractara d’un repartiment de cromos i amaguen allò que els interessa a l’opinió pública per no sortir-ne esquitxats.

Si algú demanara a una empresa de demoscòpia i estudis socials una enquesta sobre el grau de coneixement de la Mancomunitat del Camp de Túria ens emportaríem una bona sorpresa. Algú sap què és? Quines són les seues funcions? Com nodreix el seu pressupost econòmic? Qui és el seu president? Com s’escull? Quines persones en formen part i com es trien? Cobren els seus integrants? Són preguntes bàsiques que poca gent –la del carrer, aquella que pateix per arribar a finals de mes- sabria contestar amb seguretat.

Molt a sovint, escoltem o llegim als mitjans de comunicació l’existència d’una allau d’organismes públics dels quals, pràcticament, ho desconeixem tot. A la nostra comarca -la del Camp de Túria, aquella gran desconeguda- hi ha una Mancomunitat que és la gran absent en la construcció d’una identitat pròpia per a tots els qui hi vivim. Més de 100.000 habitants que treballem, gaudim, patim i paguem però que, a canvi, sabem ben poques coses d’un organisme que -més enllà de les disputes polítiques de costum- fa camí envoltada de la mediocritat i la manca de capacitat per vertebrar el Camp de Túria.

Quantes voltes han escoltat parlar-ne de la seua existència? No cal que m’ho diguen, de ben segur molts de vostés ni sabien de la seua creació fa més de 15 anys per voluntat dels ajuntaments del Camp de Túria que pretenien portar a terme programes d’àmbit comarcal que abaratiren costos i pogueren liderar el futur de tots els seus habitants. Possiblement, molts dels organismes que ens envolten podrien desaparèixer i no ho notaríem. Així de cruel i fàcil seria la cosa.

Amb una crisi tan forta i difícil que estem patint –coses del capitalisme salvatge- trobem a faltar institucions que donen una resposta i ajuden a portar a terme iniciatives i projectes per fer més còmode el trànsit a una fase d’estabilitat econòmica. Bé, tampoc és que la Mancomunitat haja de fer el treball que han de fer els governs autonòmic i estatal però ni se’ls ha escoltat el batec del cor davant el patiment de desenes i desenes de famílies esquarterades per la crisi.

Per què volem una institució que sols fa cursets i programes d’inserció quan moltes d’eixes iniciatives les realitzen ja les agències de desenvolupament local? Aquestes darreres han esdevingut -dissortadament i amb el pas del temps en molts casos- un niu d’endolls, amiguisme i clientelisme polític per part dels alcaldes i alcaldesses de torn que, amb vistes a treure’n un rendiment electoral, han vist una bona ocasió per continuar servint als seus respectius partits en comptes de beneficiar el gruix de la gent del municipi. Una veritat evident que els partits polítics, grans i menuts, no tenen cap intenció d’esmenar. Molt trist.
Potser seria capaç la Mancomunitat d’atiar un gran debat al voltant de la nostra realitat comarcal? Tenim prou infraestructures sanitàries, educatives, socials, culturals, carreteres, o mitjans de comunicació? Hi ha cap grup de treball o reflexió preparats per treure’ns els dubtes i adreçar-nos al camí correcte que ens faça mirar amb optimisme el futur del Camp de Túria? Al llarg dels anys, recorde que el nom de la Mancomunitat ha estat lligat a presumptes escàndols d’amiguisme, d’endolls i enrenous polítics d’escàs profit. Ha fet cap iniciativa, en els darrers 15 anys de vida, per fer-nos més agradable el nostre quefer diari? Es podria dissoldre o és demanar massa?

Dissortadament, no n’és l’excepció. Tenim una altra realitat que ens envolta cada dia. Sous milionaris, dietes ben sucoses, reunions estrafolàries, pactes polítics, intercanvi de favors, funcions pocs concretes o acusacions molt greus de presumptes irregularitats en són la carta de presentació d’altres institucions públiques que, pagades amb els nostres diners, serveixen per ben poc. Únicament, per augmentar la despesa pública i donar treball a un bon grapat de gent que, amb el vist-i-plau dels nostres polítics, s’emporten unes nòmines que molts de nosaltres ens marejaríem de mirar-les.

Podríem parlar-ne del Consell Valencià de Cultura, un ens que, format per experts i estudiosos del nostre enorme patrimoni, s’encarrega de vigilar i emetre dictàmens no vinculants que els governants de torn –autonòmics i locals- ignoren en la majoria del casos i fan una miqueta més inconcebible la seua existència. El darrer exemple el tenim fa unes setmanes quan van redactar un informe on recomanaven a l’Ajuntament de València la necessitat de tancar l’albereda als cotxes i al trànsit en general per evitar-ne agressions i un deteriorament del seu entorn. De seguida, l’endemà, l’alcaldessa del cap i casal, la gran Rita Barberà, va eixir en un llampec per desacreditar-ne les conclusions.

Per això volem eixa institució? Una cosa semblant podríem dir de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per Zaplana a principis del seu primer mandat, per evitar crítiques a la seua poca estima per la qüestió lingüística. Va acabar el seu regnat sense pronunciar una sola paraula en valencià. Per això mateix, qualsevol iniciativa que intente projectar l’Acadèmia és inútil mentre el valencià no tinga un reconeixement social de la mà dels nostres polítics. Quantes voltes han escoltat vostés parlar en valencià la portaveu del Consell, la il·lustríssima veïna de l’Eliana Paula Sánchez de León? Cap ni una. Què ocorreria si a Bèlgica el portaveu del govern parlara sols en francés i bandejara el flamenc en les seues intervencions? Possiblement, duraria dos minuts en el càrrec. Ací no passa mai res.

Finalment, podríem esmentar l’entrada triomfal en les nostres vides del Consorcio Valencia Interior –quin nom més barroer- que s’encarrega des de fa mesos de fer-nos més difícil quadrar el pressupost familiar amb desenes de milers d’euros per un treball de classificació i tractament dels residus sòlids que cada nit llancem als contenidors de baix de casa. Més de 30, 40, 50 i fins i tot 60 euros en són un motiu suficient perquè la gent es negue directament a pagar res. Algun partit –Iniciativa- ha fet greus acusacions sobre aquests cobraments però, com sempre ens ocorre als valencians, no hi ha hagut cap problema perquè tot continue igual. Així ens va. Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

dimecres, 14 de juliol de 2010

Fórmula 1 valenciana, per a rics

Fa uns quants dies hem viscut amb intensitat la Fórmula 1, eixe esdeveniment que el govern valencià ha adoptat com a autòcton junt a la Copa Amèrica de vaixells. Durant els tres dies d’entrenaments i competició hem pogut assistir a tot un seguit d’actes, manifestacions, desfilades, reunions, còctels i d’altres “saraos” que ens han servit com a bàlsam a la depressió que patim per culpa de la crisi econòmica.

No entraré a jutjar els 60 milions d’euros que diu la Generalitat suposa d’impacte econòmic la fita esportiva a València. Tant de bo siga així i el màxim de sectors de la nostra economia en traguen un benefici important. El que des de fora sembla és un esdeveniment preparat i manipulat acuradament perquè els de sempre –la gent de pasta per entendre’ns- hi acudesquen per lluir el seu poder econòmic i social. L’anomenada “jet set” a l’assalt dels cotxes.

Els temps que vivim són de gran manipulació social mitjançant un ús ben curiós de tots els mitjans de comunicació al seu abast. L’executiu valencià n’és ben conscient i per això durant els dies previs ha estat paradigmàtic llegir, escoltar i vore desenes de milers d’euros invertits per narrar les gestes d’aquells prohoms que han fet possible l’arribada de la prova automobilística: Fernando Roig, Aspar, Ecclestone, Agag, Briatore.... Tothom ha de sucar i qualsevol excusa és bona perquè es faça una prova d’aquest estil.

Les fotografies i imatges que hem pogut vore en alguns mitjans durant eixos dies dibuixaven –clarament- la gran desigualtat econòmica i social que per aquestes contrades hi ha entre la gent del carrer i els empresaris, polítics, esportistes, gent de l’espectacle,.... Vergonyós que mentre alguns passen fam i molts problemes per arribar a finals de mes, altres en facen una exhibició de la seua fortalesa econòmica sense escrúpols i, a més, els mitjans públics –especialment, Canal 9- se’n facen un ressò ben lamentable.

No entenc com podem consentir que gent de la capacitat intel·lectual d’Ecclestone –el capitost i inventor de la Fórmula 1 i que, segons s’ha publicat, va pagar més de 400 milions d’euros a la seua ex dona pel seu divorci- vinga a València a donar classes d’ètica per la seua contribució a la revitalització de l’economia valenciana. Un home que en un sopar amb els amics és capaç de gastar-se els mateixos diners que una família tarda tot un mes a guanyar no pot ser un ídol ni un mirall on mirar-se, a l’estil del que representava Mario Conde als anys 80-90.

El que la Generalitat Valenciana es gasta a promoure la celebració d’este gran premi de cotxes seria suficient per finançar l’esport valencià al llarg d’un any. Perquè siguem clars, se celebra ací a València no per la nostra bellesa –que la tenim- sinó perquè hi aportem el cànon econòmic establert per l’heroi Ecclestone i hem fet les inversions milionàries en infraestructures que han calgut. Podríem parlar de Màlaga, Cadis,.... que també són zones costaneres i tenen ports pesquers i esportius però potser no tenen la benevolència del seu govern i tampoc no els sobra els diners que als valencians sembla que sí. Però ha estat València l’escollida després d’una gran i intensa deliberació i estudi.

I la gent del carrer ho sap agrair tot assistint en massa als entrenaments previs i al dia de la gran competició on tothom demostra que al seu interior té un pilot en potència i gaudeix amb escreix de tot el que envolta el món dels cotxes. Grans i menuts, joves i vells, pobres i rics,... eixe dia no hi ha diferències substancials perquè hi haja, sobretot, una gran companyonia.

L’executiu de Camps xifra en 60 milions d’euros els beneficis econòmics que justifiquen, sobradament, la participació de València en el circuit dels grans premis i ens situen en el mapa del turisme mundial. Moltes coses es volen aconseguir amb les despeses que ens suposen any rere any de la butxaca dels valencians. Algú s’omple la panera a costa de l’erari públic i no passa res. Per això som tan esplèndids. No han vist el pobrissó de Bernie comprant al mercat central la gamba roja, les cigales o altres exquisideses sense mirar el preu dels productes atesa la seua cartera?

Mentre alguns mengen entrepans i cervesa als bars i cafeteries de la rodalia a compte de les properes vacances estiuenques altres tasten exquisideses com el caviar, pernils de pota negra, mariscs, caves i xampanys de primera categoria amb cambreres ben atentes per si hom s’acaba la beguda del got... Mentre alguns dormen en hotelets altres descansen en complexos de luxe o, directament, en illots inimaginables al costat del port de València. Mentre alguns veuen la cursa al sol i suporten la xafogor de l’estiu altres ho fan en espais còmodes i amb totes les atencions de protocol que requereix l’ocasió.

Illots immensos, avions privats, cotxes de luxe, hostesses ben guapes,....Uns viuen amb totes les comoditats mentre la resta hem de patir els problemes. El que menys importa és la cursa. Són quasi dues hores de cursa però que mouen als seus voltants un autèntic imperi de luxe, ostentació, amiguisme, balafiaments, conxorxes,..... Fa la impressió que si no es veu la cursa estem aïllats de la realitat, al marge del que fa la majoria de la gent. Mitjans privats i públics ja ens bombardegen amb missatges insistents durant tot l’any perquè ens en recordem.

El nostre govern opusdeista ens recorda que els 60 milions d’euros són suficients raons per moure cel i terra, amollar els diners del cànon que ens obliga l’amic Ecclestone i deixar volar la imaginació. Per uns dies ens oblidem de la crisi econòmica, ens evadim de la quotidianeïtat i pensem que València és meravellosa: pel clima, els monuments, els vaixells, la fórmula 1,... Els guanys són pels de sempre: les grans empreses i els magnats que, cada volta més, engreixen els seus comptes corrents. Els xicotets comerços s’emporten les molles i sembla que han fet un negoci redó. Fins i tot, el sector de la prostitució valenciana experimenta un ressorgiment enorme aquests dies. Quina felicitat!!!

Quants diners ens costen els centenars de policies, vigilants i personal que el govern central i l’autonòmic posen a l’abast de l’organització? Ecclestone ha dit: “València és com una llar per a nosaltres”. Com és de generós aquest home i nosaltres sense saber-ho. Només faltaria!!! Amb els diners que ens ha costat seria un desagraït dir el contrari. És un home menut però molt llest.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

diumenge, 27 de juny de 2010

La Fórmula 1 dels valencians!!!

De segur que la butxaca dels valencians està una miqueta més plena de diners. Allò que el president de la Generalitat i Canal 9 ens han imposat aferrissadament amb tanta insistència al llarg dels últims mesos s’ha acomplert. La Fórmula 1 que ens han portat a València de forma altruista i abnegada uns admirables benefactors com són Flavio Briatore, Alejandro Agag i Bernie Ecclestone ha deixat un bon feix de bitllets de 500 euros als valencians.

Perquè siguem clars, la Fórmula 1 és sinònim de riquesa, prosperitat, creació de benestar, llocs de treball, diversió, harmonia,… comptat i debatut, és un esdeviment que tothom espera al llarg de l’any amb gran ansietat i curiositat per gaudir-lo com es mereix. Amb tots els honors. Crec que encara no en som suficientment conscients. No hi ha excuses ni romanços que valguen. És bo per naturalesa i no hi ha debat possible. Els qui estan en contra són pessimistes o gent sense escrúpols, antivalencians i sense trellat.

És un plaer vore des de casa i per televisió –per cert, felicitats pel gran desplegament tècnic i humà- un esdeviment fet amb tant de gust i que ens aporta tant a la nostra intel·ligència. Actualment, no es concep la cultura dels valencians sense esdeveniments com la fórmula 1 o l’America’s Cup, que tants seguidors té i provoca. A les escoles crec que s’haurien d’adaptar espais perquè els nostres menuts pogueren practicar amb cotxes com el de Fernando Alonso o navegar per les aigües dels nostres embassaments. Una assignatura obligatòria i donada també en anglés, especialment perquè és la llengua que parlen moltes de les persones lligades a la fórmula 1 i els vaixells.

En una situació de greu crisi econòmica, la sortida de la qual encara no s’albira, hem de donar les gràcies a l’administració autonòmica per posar-se en contacte amb empresaris de la talla humana i solidària com el president del Vila-real, Fernando Roig, o altres com Briatore, Agag, Ecclestone o inclús Jorge Martínez Aspar perquè els somnis que des de fa anys tenim molts valencians foren realitat. Són empresaris que posen el seu immens cabal al servei de la Generalitat perquè els valencians siguem més feliços en aquest temps de tempestes econòmiques.

El que menys importa és el cost econòmic per a l’administració econòmica, ni de bon tros és un aspecte que Briatore, Agag i companyia tenen en compte a l’hora de triar València per celebrar les curses de cotxes. Són les condicions tan immillorables de gent, clima, situación geogràfica i acollida que diu Rita les que porten els magnats de la Fórmula 1 a fer una aturada a l’estiu per les contrades valencianes. Els diners no són la part fonamental, la gent és molt mal pensada, per ells guanyar uns quants milers de milions més no és gran cosa. Ja en tenen suficient per viure i menjar sense problema.

Els valencians rebem un munt de contraprestacions i beneficis econòmics i socials. Hotels de luxe plens, restaurants de gran nivell de gom a gom, illots meravellosos perquè la gent de València puga envejar-los, senyoretes ben guapes a les graderies delectant-se de la seua passió oculta d’infantesa pel motor… Tot són avantatges i, en canvi, entre els valencians encara hi ha envejosos i gent sense nivell per adonar-se’n.

Menys mal que Camps rep l’ajut imprescindible de l’esquerrà Alarte que ha expressat ja el seu goig per la passió al motor. Pensa que així el seu accés al Palau de Benicarló està més a prop. Temps serà temps.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla, premsapvallbona@hotmail.com

dijous, 24 de juny de 2010

RETALLADES PÚBLIQUES

A començaments d’any vaig alertar de la necessitat que els Ajuntaments feren una retallada considerable sobre les seves despeses públiques. Cinc mesos més tard la recomanació ha esdevingut una realitat imperativa amb l’anunci del president del govern de retallar un 5% els sous del funcionaris, és a dir, dels treballadors de les administracions públiques que s’encarreguen de portar endavant tota la feina de l’estat, de les autonomies i dels nostres ajuntaments.

Durant anys i panys les nostres administracions han viscut mot per damunt de les seves possibilitats. Pensaven que la bonança econòmica seria per sempre, que l’allau immobiliària no desapareixeria i que els beneficis empresarials adquiririen un caràcter inesgotable. Res més lluny de la realitat. Més de 10 anys després d’aquell “boom” hem tocat una altra volta la crua realitat amb una sotragada monumental on, com sempre, els perdedors són els treballadors de base mentre els grans empresaris i els banquers reben, a dojo, ajudes i subvencions públiques sense cap embut.

Ara és l’hora de les lamentacions, però també de buscar solucions. Algunes veus s’han alçat per recordar que els governs haurien d’haver actuat abans, haver pres mesures per evitar aquestes conseqüències que avui dia tenen ja un caràcter esgarrifós sobre milers i milers de persones, famílies i sectors socials molt concrets. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats perquè així ens ha educat aquesta societat consumista: quan teníem un cotxe en volíem un altre de millor; una casa habitual es complementava fantàsticament amb un altra a la platja; un bon viatge al Carib en estiu era molt benvingut; i comprar un terreny en algun indret que en el temps es revaloraria era una manera d’assegurar-nos-en el futur. Els governs, però, ens han deixat fer-ho. A totes dues bandes ens hi anava bé, ara tot són crítiques i males cares per la situació econòmica.

El que passa és que quan les coses anaven bé ningú no deia res. Recorde que per aquella època em vaig fer unes obres a casa i vaig arribar a pagar fins a 500 euros a un obrer a la setmana per la seua feina, és a dir, vora 2.000 euros mensuals (menys mal que van ser poques setmanes). I gràcies que van poder vindre –per descomptat tot en negre- perquè la mà d’obra qualificada era escassa. A més, calia afegir-hi els llanterners, els fusters, els guixaires, els pintors.... Milers i milers d’euros que s’emportaven fàcilment a la setmana quan en el mateix temps desenes i desenes de professionals, llicenciats, doctorats,... havien de malviure amb sous de misèria.

Pense que si els governs que van viure els anys dels “boom” urbanístic sense precedents hagueren posat un límit i hagueren diversificat l’economia haurien patit una forta protesta des de tots els sectors afectats: immobiliaris, empresarials, mediàtics, estratègics,... L’urbanisme té uns límits mentre que els sectors econòmics productius tenen un recorregut més llarg i amb un control exhaustiu serveixen per tirar endavant la vida de les persones. La política, però, és l’art que tenen algunes persones per prendre decisions que la gent demanda, més enllà de la necessitat real o de les conseqüències que pot tindre per un futur relativament pròxim. Bandegen les decisions més dures i impopulars pel seu cost electoral i les deixen per als seus successors fins que, en aquest moment, ja no poden amagar-se i prenen mesures dures a corre cuita.

Recorde que una volta estava jo en el departament d’urbanisme d’un ajuntament del Camp de Túria quan el regidor d’eixa àrea es va adreçar a un arquitecte/promotor del municipi que entrava per la porta en aquell mateix moment i li va soltar: “Vols quedar-te aquest PAI?”, tot assenyalant la situació geogràfica del pla urbanístic sobre un plànol enganxat a la paret. L’arquitecte se’l va quedar mirant, van riure junts i van començar a parlar sobre alguns altres assumptes particulars que l’havien menat fins enllà.

Aquella situació em va sobtar molt, semblava que parlaven d’un intercanvi de cromos com quan érem menuts. Tu em compres açò i jo et done això i així totes dues parts n’ixim guanyant. La naturalitat amb què ho feien em feia pensar que qualsevol persona que no accedira a un PAI era com un babau, una persona sense seny ni trellat. Qui no tenia un PAI era un pobrissó. Es va entrar en un atzucac irreversible que actualment és objecte de laments.

Recorde que l’endemà de materialitzar-se la moció de censura a la Pobla de Vallbona hi va haver enèrgiques protestes des d’alguns sectors –constructors, promotors,...- per la paralització del pla general. Eren els darrers anys del gran creixement que van experimentar els municipis. Avui dia patim eixe excés d’ímpetu amb habitatges buits, d’altres sense construir i la resta sense executar.

Al Camp de Túria estem collint tot allò que a poc a poc hem plantat prèviament. Milers i milers d’habitatges a mig construir, terrenys erms on encara hi ha panells que anuncien una pròxima promoció o en altres casos vivendes acabades per a les quals no hi ha compradors. Comptat i debatut, estem en una situació depressiva que ens obligarà a fer un exercici acurat de reflexió a fi que en el futur les banyes del bou no ens tornen a enganxar en la seva màxima expressió i ens acabe de destrossar el cos.

Un estalvi de 15.000 milions d’euros en la despesa pública no és sinó una mesura a curt termini que s’haurà de completar amb altres d’estructurals que a mitjà i llarg termini acaben de controlar una economia globalitzada que ens ha trencat els esquemes que teníem endinsats des de fa anys. Els ajuntaments d’esta comarca han viscut massa pendents de la construcció, els ingressos a tort i a dret que entraven tenien un límit i ara és el moment de retallar les despeses. Un arquitecte municipal que guanye 70.000 euros, un enginyer, un advocat, un tècnic de primer nivell, un secretari o un interventor que s’emborsen entre els 50.000 i els 60.000 euros anuals són exemples ben esclaridors de les enormes diferències que hi ha entre els mateixos funcionaris. Una retallada per a uns o altres no té les mateixes conseqüències donades les percepcions salarials de cadascun. Per tant, caldria fer una reflexió sobre si és estèticament acceptable i econòmica assumible que en la funció pública es paguen avui dia més de 3.0000, 4.0000 o 5.000 euros mensuals mentre altres col·lectius pateixen per arribar a finals de mes. Fins i tot, per a persones que han guanyat amb esforç un concurs o oposició sense favoritismes, ni amiguisme ni nomenaments digitals.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

divendres, 19 de març de 2010

EL MAS NOU: EIXE GRAN OBLIDAT


QUÈ EN QUEDARÀ DEL MAS NOU D'ACÍ A UNS ANYS?
ALGÚ SE'N PREOCUPA DE LA SEUA CONSERVACIÓ?

EL PERIODISME CRÍTIC HA MORT

Potser és un títol massa fort i directe. Potser ha mort o potser no ha existit mai. Si més no, són consideracions subjectivament discutibles, opinables i obertes al debat. A les facultats de periodisme, a les pel·lícules i a les novel·les sempre se’ns ha venut que el periodisme ha de ser crític i mordaç amb el poder. La realitat diària, però, s’encarrega de negar-ho.

Un simple repàs a la premsa escrita en paper i a una gran part dels diaris electrònics és suficient per adonar-se’n. Els diaris, a voltes, semblen més un bim (butlletí d’nformació municipal) dels Ajuntaments -amb una preferència especial per les festetes patronals, les inauguracions, les rialles i les notícies intranscendents- o de la resta d’administracions públiques en comptes de ser un àgora de discussió per enfrontar projectes, opinions, obrir debats o presentar iniciatives. Al capdavall, un lloc on partits, associacions, entitats, organitzacions socials i econòmiques, és a dir, tot el teixit de la societat puguen participar.

Hi ha una tendència excessiva per seguir el model instaurat per Canal 9 des de fa anys: especial atenció als temes socials, els successos, la información institucional que substitueix l’antic NODO, la presentación dels grans projectes i una absència vergonyosa d’opinions alienes a tot allò que contradiu la versió oficial del governant. Sembla mentida però ens hem acostumat a escoltar una sola versió dels fets que ocorren al nostre voltant i el que és pitjor no s’albiren canvis a mig termini. Tothom s’hi ha adaptat amb lentitud però també amb seguretat en aquesta perillosa tendència.

La greu crisi econòmica que patim -la fi de la qual encara no albirem- ha agreujat més aquesta situació. N’és una de les causants més directes. Els mitjans periodístics són empreses que quan acaba l’any han de presentar el seu balanç de resultats econòmics i, com ocorre sempre, ha de tindre beneficis. Quan hi ha pèrdues o reducció de guanys, aleshores, esdevenen les retallades de llocs de treball o les inversions.

Sempre he pensat que en el sou d’un polític s’inclouen les bufetades, les garrotades i la crítica més punyent, dins dels límits de la veracitat i l’honestedat. S’han presentat per voluntat pròpia i sense que ningú no els pressione però addueixen les victòries electorals per demanar un respecte dels periodistes envers la seua gestió. Arriben a pensar que les crítiques que reben són sempre injustes i sense fonament. Per descomptat, com alguna volta he repetit, hi ha periodistes bons i de dolents, com en tots els àmbits. Tanmateix, els polítics tenen en els periodistes una bona excusa per tirar-los la culpa de tot allò dolent que el socorre en el seu quefer diari.

Alguns d’ells aprenen molt fàcilment les eines que l’administració els posa al seu abast a fi de pressionar els periodistes. Hi ha mètodes bastant efectius com ara un bon crit a temps, una esbroncada, una telefonada al cap de redactor perquè allò que abans era una crítica punyent esdevinga una felicitació o un aplaudiment per al polític. Alguns alcaldes/alcaldesses ho saben molt bé. Han de remarcar el seu territori, establir la frontera entre ambdues part i recordar que són ells els qui manen i, per tant, ningú no s’hi pot oposar.

També hi ha altres mètodes més dissimulats. Per exemple, amenaçar de retirar la publicitat institucional de certs mitjans per evitar les crítiques a la seua gestió. És a dir, que fan ús dels diners públics de tots els ciutadans a fi que cap diari gose de criticar negativament certs temes. Saben molt bé que els mitjans necessiten ingressos i, precisament, per això ho fan. Especials de publicitat per festes, avinenteses o actes puntuals junt als edictes dels alcaldes són exemples ben paradigmàtics d’açò.

Aquesta tendència fa que cada volta més hi haja un periodisme “cortesà” d’alguns mitjans i periodistes que sols pensen a pagar la hipoteca de casa seua, el benestar de llur família o directamente d’arribar a finals de mes. És un periodisme de la subvenció econòmica pública en què allò que interessa és publicar i traure a l’opinió pública l’interés dels polítics. A la mínima crítica que s’embrute la imatge dels polítics, el periodista rebrà una recomanació subtil.

Els dinarets, soparets, regalets que certes empreses, institucions, organitzacions o grups polítics tenen amb els periodistes, redactors o caps dels mitjans de comunicació tenen sempre l’objectiu d’adobar el camí perquè hi haja una relació fluïda on en un ambient de companyonia tothom sàpiga el que ha de fer: el polític fer i desfer com vulga i que el periodista siga un simple espectador que descriga un món ideal i de color de rosa.

En aquest context hi ha molt poques excepcions de periodistes o mitjans que facen el contrari del que diuen els polítics. Escriure al dictat del polític significa progressar i menjar tots els dies mentre que fer un periodisme independent de qualsevol recomanació equival a morir-se de gana i patir pressions des de molts àmbits.

Sempre he pensat que el periodista és més important pel que calla que pel que conta, però s’ha arribat a un moment que cal establir un límit clar per evitar una societat morta i satisfeta on la mínima crítica siga tallada de soca-rel pel polític de torn. Avui dia, ja no hi ha la censura prèvia existent al franquisme. El que preval és l’autocensura: el periodista ja sap en quin mitjà treballa, quins temes pot contar i quins no o amb quina tendència els ha de tractar. Són coses que subtilment un periodista comprén a poc a poc.
També hi ha d’altres mecanismes eficaços com ara la gestió que des de certes administracions es realitza en matèria de contractació de personal. He conegut casos de periodistes que tenien algun familiar treballant en alguna administració pública: el marit, la dona, un germà, el sogre, un cosí…. Són àmplies les possibilitats. Així, és difícil demanar independència i rectitud professional. No cal fer cap suggeriment al periodista. Sap què ha de fer en cada momento. També he conegut periodistes “independents” que alhora estaven en un mijtà i treballant en un gabinet de premsa. La societat “avança” així i serà difícil canviar-la. Coses que passen.

dimecres, 10 de febrer de 2010

SUBVENCIONS PÚBLIQUES

Cada any quan els ajuntaments del Camp de Túria aproven els respectius pressupostos econòmics inclouen sempre una partida destinada a repartir un bon grapat d’euros entre associacions, entitats, grups i colles d’amics. Són subvencions i ajudes que es dediquen, principalment, a pagar les activitats que porten a terme eixos grups al llarg de l’any a l’hora que serveixen per garantir-ne el seu funcionament. Les despeses totals dels ajuntaments oscil·len entre els 100.000, els 200.000, els 300.000 o els 400.000 euros anuals que, més tard, es reparteixen entre eixes associacions, segons els criteris dels governants.

Aquesta és una pràctica molt estesa entre els nostres polítics, siguen del color que siguen, que d’eixa manera s’asseguren tindre contents i satisfets els seus veïns i contribuents a l’hora que a curt i mitjà termini hi tenen un bon cabal de vots en les eleccions. En ocasions, esdevenen més un niu de vots que un veritable suport al teixit social i cultural del municipi. Tant s’hi val que hi haja crisi econòmica o no atès que cada any no hi manca en el pressupost dels ajuntaments una partida on s’arrepleguen aquestes ajudes.

En la majoria dels casos les subvencions poden començar en els 400 o 500 euros i acabar amb unes xifres més considerables properes als 20.000 euros. Ningú no s’hi para a pensar si l’objectiu o la finalitat de l’entitat subvencionada està suficientment justificada, ni tan sols si s’ha perdut el seu carácter original. El que compta és donar diners perquè la gent estiga contenta i si fan moltes coses millor, així estan contents tots, el governant perquè dóna subvencions i l’associació perquè demostra que fa coses pels seus veïns.

No obstant això, em sembla que hi ha arrelada una cultura excessiva de la subvenció per a tot, tant s’hi val per pagar l’educació, com la sanitat com per les festes o festetes. Tot al mateix sac. I el que més em sobta és que eixa tendència s’agreuja més en aquells partits polítics o governants que, per una banda, demanen una presència mínima de l’administració en la vida pública i que, per altre costat, facen exactament el contrari: subvencionar i ajudar entitats privades. És a dir, que les polítiques liberals es dediquen a injectar diners en sectors socials i culturals mentre que la seua doctrina argumenta el contrari, com menys estat o administració pública hi haja a la nostra societat millor.

Sóc partidari de la necessitat de subvencionar certes activitats com l’esport entre els nostres joves i menuts o els esdeveniments culturals o socials que ajuden al nostre progrés. El que passa és que eixa idea original ha quedat, en molts casos, desvirtuada perquè al capdavall el que compta és el vot dels membres d’eixes associacions o entitats. A més cal afegir-hi que en alguns casos les despeses que en fan no estan suficientment justificades, amb factures dubtoses o actes amb finalitat estranya. Si volen poden anar als pressuposts dels seus pobles per comprovar allò que els hi dic. L’Ajuntament del seu poble no hauria de posar-hi cap problema, són qïestions públiques que afecten els nostres diners. No obstant, depén del tarannà de l’alcalde o l’alcaldessa per deixar que ho consulten amb naturalitat.

Veient la facilitat amb què les entitats reben subvencions dels ajuntaments estic pensant de muntar una associació amb un grupet d’amics per fer el mateix. Com que m’agrada la bicicleta de muntanya fa uns quants anys vaig fer uns viatges d’estiu per visitar Astúries, Cantàbria, el País Basc o els Pirineus amb uns amics de Llíria (Paco, Josep i Nel·lo). De ben segur que hauria de rebre el mateix tracte que la resta dels meus veïns. Seria capaç de portar l’escut del poble que em subvencionara al xassís de la bicicleta sense cap problema. Fins i tot, em puc inventar unes festes amb els veïns del meu carrer per a l’estiu. Rebria també uns diners com es fa en molts casos?

Tot i això, cal ser seriosos i repensar si cal continuar amb aquesta tendència de subvencionar-ho tot. Per què he de pagar jo amb els meus impostos les aficions o els capricis de qualsevol veí meu? Per què no s’ho paguen ells amb els seus diners? Si a mi m’agrada la bicicleta, per què m’han de pagar altres persones eixa afició? Són coses que no comprenc, potser sóc massa estrany i complicat.


Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

divendres, 15 de gener de 2010

LA MANCOMUNITAT DEL CAMP DE TÚRIA

Fa uns quants anys, al voltant de huit o deu, la Mancomunitat del Camp de Túria es va proposar de fer un carril per a bicicletes que unira els 17 municipis que formen part de la nostra comarca. Tot amb el ferm objectiu de fomentar l’esport i alhora vertebrar –eixa paraula màgica que el món polític fa servir però en desconeix la definició- tot el territori. Avui dia, passat el temps, és el moment d’analitzar-ne la realitat actual i proposar-ne millores en el context d’una reflexió seriosa.

Si algú pregunta què és la Mancomunitat no es preocupe, molta gent la desconeix, no se sap ben bé el seu treball ni tampoc la gent que la forma ni cap on va. Ni tan sols molta gent sabria ara mateix el nom del seu president o presidenta. Llíria, capital comarcal en teoria, se suposa que havia de tirar de la locomotora del Camp de Túria però, malauradament, ni està ni se l’espera. Res que ningú no sabia fins ara. D’altra banda, no és cap sorpresa.

Si agafem, doncs, com a exemple eixe magne projecte de carril bici comarcal podrem concloure el seu fracàs una dècada després. Si algú de vostés és un practicant de l’esport i, en concret, de la bicicleta no es preocupen. No podran traslladar-se des de cap municipi del Camp de Túria fins a un altre sense haver de resoldre un bon grapat de problemes i fugir dels perills que suposa ara la pràctica de la bicicleta que, d’altra banda, a mi m’encisa.

La Generalitat s’ha hagut de convertir en l’administració impulsora dels carrils bici però si volen fer un passeig en bicicleta o fins i tot una xicoteta ruta turística pels municipis del nostre voltant no cal que ho intenten. Ho lamentaran. El perill, si van acompanyats de menuts, és més gran que el plaer de passar una bona estona. El circuit ciclista promés és hui una entelèquia. No hi ha connexions, està tot tallat, brut, ple de deixalles als costats,…. és a dir, no és molt reconamable. Això en els trams on s’ha fet un carril perquè a la majoria de termes municipals encara no han començat les obres. Si volen anar des de la Pobla fins a Benissanó, l’Eliana, Llíria, Riba-roja o Vilamarxant no és possible. Està tot tallat. Per anar a Riba-roja hem de ser molt agosarats per provar d’anar. A més a més, els nostres polítics, els tècnics i els enginyers que dissenyen els carrils de bicicletas no han fet mai este tipus d’esport o, si l’han fet, són uns temeraris. Combinar els vianants i els ciclistes en el mateix carril és, si més no, un perill massa gran, especialmente per als vianants.

És sols un dels exemples que pateix esta comarca. La manca de connexions, la desestructuració viària, l’absència d’iniciatives culturals o els projectes comarcals són algunes de les rèmores que arrosseguem des de fa anys, són el nostre llegat històric on la nulitat dels sentiments comarcals s’afegeixen a la manca de sensibilització dels partits polítics. La Mancomunitat, eixe ens supramunicipal, no ha pres mai cap iniciativa per liderar veritablement una embranzida que ens traga de la xafogor social i política que patim.

Fer cursets, iniciatives europees o programes d’altre tipus és molt important per als nostres joves però també ho és estudiar, controlar i planificar el nostre futur. No oblidem que som més de 200.000 habitants en el Camp de Túria i encara ningú no ha fet res per traure’ns de l’apatia. Els Ajuntaments parlen entre ells a l’hora de planificar el seu creixement? S’uneixen a l’hora d’abaratir els costos de certs serveis públics? Tenen en compte la necessitat d’aprofondir en els problemes i resoldre’ls? S’han pres la molèstia de fer tan sols unes jornades o un congreso per esbossar idees, exposar els problemes i aportar-hi solucions? És molt difícil planificar-ne un? El temps ens donarà o treurà la raó.

D’alguns casos concrets de pobles que pateixen una manca greu de serveis i d’infraestructures, de la lamentable política urbanística i d’un creixement poblacional desmesurat ja en parlarem en propers articles. Tenim una comarca i uns municipis molt saborosos.

Miquel Ruiz, periodista i assessor de comunicació de la Pobla de Vallbona.

divendres, 1 de gener de 2010

REBAIXES ALS AJUNTAMENTS

Encetem un nou any i el comencem amb la incertesa econòmica com a principal dada a l’horitzó més immediat. És temps de bons propòsits, de pensar en els objectius més pròxims i de perfilar, a grans trets, les necessitats que tindrem al llarg dels propers mesos. Les rebaixes de gener ja són aquí i tothom s’afanya per agafar una bona peça. Una “ganga” vaja. Els governs locals del Camp de Túria no són aliens a eixa dinàmica.

Mentre alguns ajuntaments del Camp de Túria ja han aprovat llur pressupost, altres es calfen el cap per enllestir els comptes econòmics i afrontar la greu crisi que ens envolta i afecta amb duresa. El principal problema dels governants és saber d’on trauran els ingressos per pagar les despesses milionàries que ja tenen des de anys quan els diners entraven amb molt facilitat al calaix municipal gràcies a l’allau immobiliària que els va capficar en una espiral sense retorn.

Quan en qualsevol família els seus membre estan acostumats a una sèrie de prestacions, capricis i llepolies és molt difícil dir-los, sobtadament, que això se’ls ha acabat i que han de canviar la seua forma de funcionar i retallar algunes de les coses que estaven fent fins aleshores: els viatges, les excursions, les eixides a sopar, els dinars, el luxe, les compres sense mirar la tarjeta de crèdit o el gimnàs.

Davant d’eixa tesitura hi ha dues opcions: una retallada dràstica per reduir les despeses o buscar vies alternatives d’ingressos. Aquesta darrera via és molt difícil en aquesta conjuntura econòmica tan complicada atès que conservar el lloc de treball és un èxit i trobar-ne un de nou es considera una bestiesa.

Als ajuntaments passa una cosa semblant. Durant anys han viscut molt còmodament al recer dels plans urbanístics –els coneguts PAI-, les llicències, la construcció de nous habitatges,… pensaven que això no s’acabaria mai, que als nostres pobles del Camp de Túria ens quedaríem sense cap tros de terme sense construir. Que fins i tot, hauríem d’anar a les muntanyes de la Calderona per complaure eixa ànsia constructora. La sotregada, però, ha estat immensa i ara ens hem d’acoblar a una nova realitat.

Com que els ingressos eren tan fàcils d’obtindre no hi havia problema a l’hora de crear serveis municipals nous, contractar persones a dojo –amb una política de personal indiscriminada en alguns casos d’amiguisme, endollisme i nepotisme-, construir immobles municipals per donar-hi cabuda als nouvinguts o, fins i tot, pagar certs capricis.

La realitat obligarà a les administracions locals, a partir d’ara, a agafar unes bones tissores i començar a adaptar-se a la nova realitat on la davallada dels ingressos no es podrà compensar sinó amb una minva enorme de les despeses. Hauran de controlar molt bé cada cèntim de tots els departaments municipals per evitar una balafiament dels diners públics.
Històricament, els governants han administrat els diners amb lleugeresa sense mirar més enllà del proper any. La crisi que ens afecta serà encara llarga, segons diuen els experts, tot i que hi puga haver una tímida recuperació al llarg de l’any. Tot aprofitant aquesta situació, seria el moment d’acoblar els serveis municipals a les possibilitats alhora que caldria buscar alternatives enginyoses per augmentar els ingressos.

Al llarg de l’any que acaba de finalitzar hem assistit a una allau d’expedients de regulación d’ocupació (ERO) per part de les empreses privades, amb l’obligatori vist-i-plau de la Generalitat. Alguns ajuntaments, en l’àmbit públic, també s’ho han plantejat i han anunciat una ràpida retallada de llocs de treball. Xàtiva, amb el seu alcalde Alfonso Rus al capdavant, i Ontinyent, amb Lina Insa d’alcaldessa, faran fora uns quants treballadors que acaben contracte, es jubilen o, fins i tot, amortitzen, és a dir, eliminen les places municipals.

Al Camp de Túria no s’han pres encara eixe tipus de mesures però caldria plantejar-se si en alguns departaments o àrees municipals no hi ha molts treballadors i funcionaris per fer menys treball, com és el cas de l’urbanisme. No crec, però, que hi haja decisions dràstiques al respecte. Estem a poc més d’un any i mig de les eleccions locals de 2011 i els alcaldes i alcaldesses no voldran crear-se grans enemistats entre els seus veïns. Si la contractació de persones suposa un interessant cabal de vots, despatxar la gent pot tindre efectes negatius en uns comicis locals molt pròxims. A més a més, els equips de govern dels ajuntaments han d’intentar portar a terme tot el seu programa electoral siga com siga per justificar la legislatura i això significa donar bones prestacions.

Alguns mandataris creuen que l’ajuntament és el seu negoci particular i creen vincles d’amiguisme per continuar governant. No és res de nou. Tothom ho sap però calla. Tindre un lloc de treball garantit i ben pagat en aquest temps de crisi econòmica n’és una bona raó per al silenci. Algunes plantilles estan inflades i no es justifiquen suficientment. Mentre alguns ho passen malament per arribar a finals de mes, altres no tenen cap problema.

En altres casos ens trobem que alguns llocs de treball tenen uns generosíssims sous amb més de 30.000, 40.000, 50.000 i, inclús, 70.000 euros anuals mentre en altres exemples no superen els 12.000 euros. Sí, ja ho sé. Els millors pagats són persones llicenciades, amb una gran preparació intel·lectual, moltes hores d’estudi i unes oposicions que, teòricament, s’han guanyat amb molt d’esforç i dedicació.

Pense que no estaria fora de lloc ajustar una miqueta més aquestes grans diferències salarials en els ajuntaments atès que la gran majoria dels contribuents no ho entenen i els costa d’assimilar uns salaris públics que en ocasions pot arribar als 3.000, 4.000 o 5.000 euros mensuals. Pocs ajuntaments aposten, però, per una retallada dels salaris dels seus regidors amb dedicació exclusiva o per reduir-ne el nombre. Casualment, són solucions o iniciatives que no es plantegen. Em fa gràcia qua alguns anuncien congelació de les seus retribucions econòmiques quan cobren més de 30.000 o 35.000 euros l’any. Així és molt fàcil. Al capdavall, sempre ho paguen els mateixos.
Miquel Ruiz, periodista i assessor de comunicació de la Pobla de Vallbona. premsapvallbona@hotmail.com