divendres, 15 de gener de 2010

LA MANCOMUNITAT DEL CAMP DE TÚRIA

Fa uns quants anys, al voltant de huit o deu, la Mancomunitat del Camp de Túria es va proposar de fer un carril per a bicicletes que unira els 17 municipis que formen part de la nostra comarca. Tot amb el ferm objectiu de fomentar l’esport i alhora vertebrar –eixa paraula màgica que el món polític fa servir però en desconeix la definició- tot el territori. Avui dia, passat el temps, és el moment d’analitzar-ne la realitat actual i proposar-ne millores en el context d’una reflexió seriosa.

Si algú pregunta què és la Mancomunitat no es preocupe, molta gent la desconeix, no se sap ben bé el seu treball ni tampoc la gent que la forma ni cap on va. Ni tan sols molta gent sabria ara mateix el nom del seu president o presidenta. Llíria, capital comarcal en teoria, se suposa que havia de tirar de la locomotora del Camp de Túria però, malauradament, ni està ni se l’espera. Res que ningú no sabia fins ara. D’altra banda, no és cap sorpresa.

Si agafem, doncs, com a exemple eixe magne projecte de carril bici comarcal podrem concloure el seu fracàs una dècada després. Si algú de vostés és un practicant de l’esport i, en concret, de la bicicleta no es preocupen. No podran traslladar-se des de cap municipi del Camp de Túria fins a un altre sense haver de resoldre un bon grapat de problemes i fugir dels perills que suposa ara la pràctica de la bicicleta que, d’altra banda, a mi m’encisa.

La Generalitat s’ha hagut de convertir en l’administració impulsora dels carrils bici però si volen fer un passeig en bicicleta o fins i tot una xicoteta ruta turística pels municipis del nostre voltant no cal que ho intenten. Ho lamentaran. El perill, si van acompanyats de menuts, és més gran que el plaer de passar una bona estona. El circuit ciclista promés és hui una entelèquia. No hi ha connexions, està tot tallat, brut, ple de deixalles als costats,…. és a dir, no és molt reconamable. Això en els trams on s’ha fet un carril perquè a la majoria de termes municipals encara no han començat les obres. Si volen anar des de la Pobla fins a Benissanó, l’Eliana, Llíria, Riba-roja o Vilamarxant no és possible. Està tot tallat. Per anar a Riba-roja hem de ser molt agosarats per provar d’anar. A més a més, els nostres polítics, els tècnics i els enginyers que dissenyen els carrils de bicicletas no han fet mai este tipus d’esport o, si l’han fet, són uns temeraris. Combinar els vianants i els ciclistes en el mateix carril és, si més no, un perill massa gran, especialmente per als vianants.

És sols un dels exemples que pateix esta comarca. La manca de connexions, la desestructuració viària, l’absència d’iniciatives culturals o els projectes comarcals són algunes de les rèmores que arrosseguem des de fa anys, són el nostre llegat històric on la nulitat dels sentiments comarcals s’afegeixen a la manca de sensibilització dels partits polítics. La Mancomunitat, eixe ens supramunicipal, no ha pres mai cap iniciativa per liderar veritablement una embranzida que ens traga de la xafogor social i política que patim.

Fer cursets, iniciatives europees o programes d’altre tipus és molt important per als nostres joves però també ho és estudiar, controlar i planificar el nostre futur. No oblidem que som més de 200.000 habitants en el Camp de Túria i encara ningú no ha fet res per traure’ns de l’apatia. Els Ajuntaments parlen entre ells a l’hora de planificar el seu creixement? S’uneixen a l’hora d’abaratir els costos de certs serveis públics? Tenen en compte la necessitat d’aprofondir en els problemes i resoldre’ls? S’han pres la molèstia de fer tan sols unes jornades o un congreso per esbossar idees, exposar els problemes i aportar-hi solucions? És molt difícil planificar-ne un? El temps ens donarà o treurà la raó.

D’alguns casos concrets de pobles que pateixen una manca greu de serveis i d’infraestructures, de la lamentable política urbanística i d’un creixement poblacional desmesurat ja en parlarem en propers articles. Tenim una comarca i uns municipis molt saborosos.

Miquel Ruiz, periodista i assessor de comunicació de la Pobla de Vallbona.

divendres, 1 de gener de 2010

REBAIXES ALS AJUNTAMENTS

Encetem un nou any i el comencem amb la incertesa econòmica com a principal dada a l’horitzó més immediat. És temps de bons propòsits, de pensar en els objectius més pròxims i de perfilar, a grans trets, les necessitats que tindrem al llarg dels propers mesos. Les rebaixes de gener ja són aquí i tothom s’afanya per agafar una bona peça. Una “ganga” vaja. Els governs locals del Camp de Túria no són aliens a eixa dinàmica.

Mentre alguns ajuntaments del Camp de Túria ja han aprovat llur pressupost, altres es calfen el cap per enllestir els comptes econòmics i afrontar la greu crisi que ens envolta i afecta amb duresa. El principal problema dels governants és saber d’on trauran els ingressos per pagar les despesses milionàries que ja tenen des de anys quan els diners entraven amb molt facilitat al calaix municipal gràcies a l’allau immobiliària que els va capficar en una espiral sense retorn.

Quan en qualsevol família els seus membre estan acostumats a una sèrie de prestacions, capricis i llepolies és molt difícil dir-los, sobtadament, que això se’ls ha acabat i que han de canviar la seua forma de funcionar i retallar algunes de les coses que estaven fent fins aleshores: els viatges, les excursions, les eixides a sopar, els dinars, el luxe, les compres sense mirar la tarjeta de crèdit o el gimnàs.

Davant d’eixa tesitura hi ha dues opcions: una retallada dràstica per reduir les despeses o buscar vies alternatives d’ingressos. Aquesta darrera via és molt difícil en aquesta conjuntura econòmica tan complicada atès que conservar el lloc de treball és un èxit i trobar-ne un de nou es considera una bestiesa.

Als ajuntaments passa una cosa semblant. Durant anys han viscut molt còmodament al recer dels plans urbanístics –els coneguts PAI-, les llicències, la construcció de nous habitatges,… pensaven que això no s’acabaria mai, que als nostres pobles del Camp de Túria ens quedaríem sense cap tros de terme sense construir. Que fins i tot, hauríem d’anar a les muntanyes de la Calderona per complaure eixa ànsia constructora. La sotregada, però, ha estat immensa i ara ens hem d’acoblar a una nova realitat.

Com que els ingressos eren tan fàcils d’obtindre no hi havia problema a l’hora de crear serveis municipals nous, contractar persones a dojo –amb una política de personal indiscriminada en alguns casos d’amiguisme, endollisme i nepotisme-, construir immobles municipals per donar-hi cabuda als nouvinguts o, fins i tot, pagar certs capricis.

La realitat obligarà a les administracions locals, a partir d’ara, a agafar unes bones tissores i començar a adaptar-se a la nova realitat on la davallada dels ingressos no es podrà compensar sinó amb una minva enorme de les despeses. Hauran de controlar molt bé cada cèntim de tots els departaments municipals per evitar una balafiament dels diners públics.
Històricament, els governants han administrat els diners amb lleugeresa sense mirar més enllà del proper any. La crisi que ens afecta serà encara llarga, segons diuen els experts, tot i que hi puga haver una tímida recuperació al llarg de l’any. Tot aprofitant aquesta situació, seria el moment d’acoblar els serveis municipals a les possibilitats alhora que caldria buscar alternatives enginyoses per augmentar els ingressos.

Al llarg de l’any que acaba de finalitzar hem assistit a una allau d’expedients de regulación d’ocupació (ERO) per part de les empreses privades, amb l’obligatori vist-i-plau de la Generalitat. Alguns ajuntaments, en l’àmbit públic, també s’ho han plantejat i han anunciat una ràpida retallada de llocs de treball. Xàtiva, amb el seu alcalde Alfonso Rus al capdavant, i Ontinyent, amb Lina Insa d’alcaldessa, faran fora uns quants treballadors que acaben contracte, es jubilen o, fins i tot, amortitzen, és a dir, eliminen les places municipals.

Al Camp de Túria no s’han pres encara eixe tipus de mesures però caldria plantejar-se si en alguns departaments o àrees municipals no hi ha molts treballadors i funcionaris per fer menys treball, com és el cas de l’urbanisme. No crec, però, que hi haja decisions dràstiques al respecte. Estem a poc més d’un any i mig de les eleccions locals de 2011 i els alcaldes i alcaldesses no voldran crear-se grans enemistats entre els seus veïns. Si la contractació de persones suposa un interessant cabal de vots, despatxar la gent pot tindre efectes negatius en uns comicis locals molt pròxims. A més a més, els equips de govern dels ajuntaments han d’intentar portar a terme tot el seu programa electoral siga com siga per justificar la legislatura i això significa donar bones prestacions.

Alguns mandataris creuen que l’ajuntament és el seu negoci particular i creen vincles d’amiguisme per continuar governant. No és res de nou. Tothom ho sap però calla. Tindre un lloc de treball garantit i ben pagat en aquest temps de crisi econòmica n’és una bona raó per al silenci. Algunes plantilles estan inflades i no es justifiquen suficientment. Mentre alguns ho passen malament per arribar a finals de mes, altres no tenen cap problema.

En altres casos ens trobem que alguns llocs de treball tenen uns generosíssims sous amb més de 30.000, 40.000, 50.000 i, inclús, 70.000 euros anuals mentre en altres exemples no superen els 12.000 euros. Sí, ja ho sé. Els millors pagats són persones llicenciades, amb una gran preparació intel·lectual, moltes hores d’estudi i unes oposicions que, teòricament, s’han guanyat amb molt d’esforç i dedicació.

Pense que no estaria fora de lloc ajustar una miqueta més aquestes grans diferències salarials en els ajuntaments atès que la gran majoria dels contribuents no ho entenen i els costa d’assimilar uns salaris públics que en ocasions pot arribar als 3.000, 4.000 o 5.000 euros mensuals. Pocs ajuntaments aposten, però, per una retallada dels salaris dels seus regidors amb dedicació exclusiva o per reduir-ne el nombre. Casualment, són solucions o iniciatives que no es plantegen. Em fa gràcia qua alguns anuncien congelació de les seus retribucions econòmiques quan cobren més de 30.000 o 35.000 euros l’any. Així és molt fàcil. Al capdavall, sempre ho paguen els mateixos.
Miquel Ruiz, periodista i assessor de comunicació de la Pobla de Vallbona. premsapvallbona@hotmail.com